Casa meva

 

Quan vaig venir de Caldetes i la Rafi i la Loli em van acompanyar al pis que m’havien trobat, vaig tenir una gran decepció. Vaig mirar per la finestra: l’espectacle  era una corrua bigarrada de cases, un feridor contrast amb la vista que m’oferia l’ample balcó de la casa de Caldetes, sobre un frondós jardí i amb el bosc de la muntanya a tocar. Només el vol d’un esparver que vaig veure giravoltar per l’ample cel  m’animà una mica. Ho vaig prendre com un presagi positiu.

Ara hi porto ja més de vint anys, i n’estic encantat. El pis és petit (només trenta metres) però molt ben conjuntat. Té molta lluny. I no se sent cap soroll, el silenci és absolut tant de dia com de nit. Veig sortir el sol i la lluna, que es passegen davant de casa. I m’he acostumat al paisatge de les cases; les més pròximes m’han familiaritzat una mica amb la vida quotidiana dels veïns més propers.

Els amics m’han estat insistint que canviï perquè pujar a l’àtic cada dia em costarà més. M’hi he resistit, “pujar les escales fa salut” -es llegeix als hospitals. Però ara la propietat m’ha dit que si vull continuar haig de fer un nou contracte i m’hohe pres com un ultimàtum del destí, perquè busqui un pis més adaptat a la meva darrera etapa. Segur que m’hi adaparé!

Com vaig escriure en el llibre En el Fondo, “Nuestra casa está donde habitamos, en realidad la llevamos dentro”.

 

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Casa meva"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*