Quan vaig venir de Caldetes i la Rafi i la Loli em van acompanyar al pis que m’havien trobat, vaig tenir una gran decepció. Vaig mirar per la finestra: l’espectacle  era una corrua bigarrada de cases, un feridor contrast amb la vista que m’oferia l’ample balcó de la casa de Caldetes, sobre un frondós jardí i amb el bosc de la muntanya a tocar. Només el vol d’un esparver que vaig veure giravoltar per l’ample cel  m’animà una mica. Ho vaig prendre com un presagi positiu.

Ara hi porto ja més de vint anys, i n’estic encantat. El pis és petit (només trenta metres) però molt ben conjuntat. Té molta lluny. I no se sent cap soroll, el silenci és absolut tant de dia com de nit. Veig sortir el sol i la lluna, que es passegen davant de casa. I m’he acostumat al paisatge de les cases; les més pròximes m’han familiaritzat una mica amb la vida quotidiana dels veïns més propers.

Els amics m’han estat insistint que canviï perquè pujar a l’àtic cada dia em costarà més. M’hi he resistit, “pujar les escales fa salut” -es llegeix als hospitals. Però ara la propietat m’ha dit que si vull continuar haig de fer un nou contracte i m’hohe pres com un ultimàtum del destí, perquè busqui un pis més adaptat a la meva darrera etapa. Segur que m’hi adaparé!

Com vaig escriure en el llibre En el Fondo, “Nuestra casa está donde habitamos, en realidad la llevamos dentro”.