Avui és el dia de Santa Eulàlia, la patrona de Barcelona. Per poc que repassem la història de Barcelona ens adonarem de l’enorme devoció que els barcelonins han sentit per la màrtir i, per extensió, els catalans i catalanes de tot el país. N’hi ha prou en entrar en la catedral de la ciutat per adonar-nos-en. De seguida topem amb el mur que tanca el cor, amb els magnífics relleus de mabre sobre el martiri d’Eulàlia. I si ens acostem al presbiteri, descobrirem sota l’altar la magnifica sepultura de la màrtir.

¿Com entomar una festa tan relgiosa en una societat laica, quan la població ha arribat a un grau de secularització manifest? L’Ajuntament de Barcelona –o els partits esquerranosos i progres– sol despatxar aquesta mena de festes com de puntetes, aigualint la llegenda i ofegant-la amb els elements folklòrics. Suposo que és una reacció normal. Un exemple d’aquesta fugida banalitzadora el tenim cada any amb el pessebre de la plaça de Sant Jaume.

Jo diría que és una reacció poc intel·ligent. D’aquests herois i d’aquestes festes –Nadal, Sant Jordi, la Mare de Déu de Montserrat…– caldria mantenir el seu valor simbòlic i mític, com fem de figures originàriament també religioses, com les deesses i déus greco-romans, que encarnen la bellesa o la saviesa, la música, l‘amor, la justícia… En realitat quan els barcelonins duien l’estandard de Santa Eulàlia en la lluita contra l’exèrcit franco-espanyol l’any 1714, no era precisament per devoció sinó pel valor simbòlic i mític de la patrona.

Els símbols representen el bo i millor del poble que els ha creat. Per què no servir-nos-en?