De petit les nenes em feien vergonya. Suposo que venia de quan als sis anyets anava al col·legi alemany,  les classes eren mixte i m’havien castigat més d’un cop, posant-me dret arrambat a la paret.Els nens s’enreien, però les qui més, les nenes.  Només amb una era amic, una nena que vivia al carrer Enric Granados, a tocar de casa nostra, de vegades tornàvem junts i des del nostre terrat enraonàvem amb ella, quan sortia al balcó.

Als 12 o 13 anys al col·legi les nenes van convertir-se en tema freqüent de les nostres converses. La nostra relació amb elles era molt escassa. Acostar-nos-hi era una aventura. Els padres ens en parlaven. Però d’una manera absolutament idealitzada: la noia –vista com la futura companya– era un àngel, un ésser privilegiat que Déu ens tenia preparada gairebé des de l’eternitat. Una mica com Dant descriu la Beatriu a la Divina Comèdia: la companya que el  guia cap a cel. Tot el contrari de les noies “dolentes”, que havíem d’evitar, per salvaguardar sobretot la “puresa”.

Si hagés d’escriure els noms de ls noies que m’han ajudat en les feines que m’ha toct fer, la llista seria llrguíssima. Una ajuda no en àmbits restringts a les noies. Ja a Vilafranca, tot i que els moviments d’Acció Catòlica separaven els nois de les noies, les activitats que vam fer a la ciutat eren mixtes, fos la redacció de la revista Acción o les sessions culturals, obertes a la ciutat. Una participació responsable, en molts casos portant-ne elles la direcció com, per exemple, les revistes Grama i Fòrum-Grama, aquesta última dirigida successivament per l’Alba i l’Odei. De les noies (i de la dona) m’ha atret sempre (a part de la llestesa), la sensibilitat, la capacitat d’acolliment i la tendresa.

Quan als 80 anys vaig publicar un llibre amb gloses del meu dietari, per il·lustrar la portada vaig triar la foto de dues amiguetes d’Auronzo di Cadore. Per la seva innocent bellesa –que les feia molt boniques–, en vaig fer la imatge del meu ideal.