L’octubre de 1950 vaig entrar al seminari. Tenia vint-i-un anys. El canvi de vida va ser fort. D’una vida absolutament lliure vaig trobar-me ficat en un horari estricte, “tancat” en un edifici desangelat.  Sort que els primers dies van coincidir amb la festa el Roser, i cada dia del novenari cantàvm els goigs de la Mare de Déu, que m’endolcien la nit.

La vida me la vaig prendre amb profunda convicció. Com quan un puja a un cim. Els sacerdots que regentaven el seminari pertanyien a l’orde religiós dels Operaris, una institució castellanitzada, tancada, molt tradicional. Ens salvà tenir uns capellans diocesans de professors, molt bons, com els mossens Ventosa, Llopart, Briva… i, sobretot, Joan Batlles. Ens van encomanar una gran estima per l’Església catalana, d’una rica tradició  d’abans de la guerra civil en la que havien destacat els Doctors Carreras i Cardó, i el gran bisbe Torras i Bages. Teníem, a més, el referent de Montserrat, amb els benedictins, tan propers de Roma i tan fidels a Catalunya.

Nosaltres, els seminaristes, ja estàvem profundament tocats pels aires que es respiraven d’aversió al concubinatge de l’Església i el règim franquista. Anhelàvem una Església pobra i propera al poble i, a través dels sacerdots amics i de seminaristes més grans que nosaltres, vam descobrir la JOC i els corrents teològics que ens venien dels grans pensadors europeus. Haig de dir que els vuit anys de seminari (el darrer al Convictori) els vaig viure intensament i content. La Filosofia i la Teologia em van meravellar. Sobretot perquè m’ ensenyaven a pensar. Com no estar profundament agraít del molt que he rebut els anys al seminari?

I subratllo com potser el més gran do els companys. Amb quina alegria havia cantat un cop i un altre “ecce quam bonum et jocundum habitare fratres in unum!”.