Equips de redacció i administració de la revsita Fòrum-Grama que treballaren amb entusiasme i amb un alt nivell, sense cobrar mai ni una pesseta. La revista es va mantenir al llarg de deu anys i tragué 100 númerosFa anys em van preguntar si avui seria possible un nou Grama. Vaig respondre que com el Grama de fa cinquanta anys no, perquè les circumstàncies són molt diferents. Les condicions de la Santa Coloma mal anomenada ciutat dormitori eren afroses i absolutament injustes. No calia fer gaires arengues per posar en acció els ciutadans que patien tota mena de dèficits en la ciutat suburbial, i que, a més, es veien privats de llibertat sota la dura dictadura franquista.

Però sí que es podria fer una revista amb l’objectiu que perseguia Grama, que era, bàsicament, servir als ciutadans. És el que vam pretendre amb Fòrum-Grama: una revista de qualitat que oferís als lectors informació del que passava en la seva ciutat –recordi’s la secció Trenta dies–, que els donés a conèixer la història de Santa Coloma –cito els magnífics articles de l’Albert Noguera–, que suscités i creés reflexió i pensament –com pretenien els diàlegs entre persones d’alt nivell, com Eugeni Madueño, Ramon Soldan, Mercè Gascó, David Godino, Agustina Rico, Odei Antxustegi… i la mateixa Núria Parlón, aleshores treballadora de l’Ajuntament–, als quals afegeixo l’esplèndida i valuosa col·laboració de Màrius Sampere (amb uns articles que editorial Viena ha publicat en el llibre Escala de cargol), i la profusió d’entrevistes fetes a gent diversa (de les quals en vam publicar un recull en el llibre Gent).

El que passa és que aquesta revista avui  no es pot fer sense diners. I aquí rau el problema. Caldria que l’Ajuntament (o l’empresariat, a Santa Coloma poc potent i poc compromès), ho prengués a càrrec com un servei a la població; que posés els diners –com ho fa per la Festa Major– però sense condicionar de cap manera la revista, que hauria de dependre d’un consell ciutadà presidit, p. e. per un Albert  Noguera, i format per persones representatives de l’entramat social. L’Ajuntament ja havia fet més d’una revista, que fins i tot embustiava casa per casa. Si l’hagués cedit a la ciutadania com van fer les parròquies amb Grama ¿no seria el Grama d’avui?

Amb una directora com l’Odei  o la Isa Martínez, i uns redactors com els que vam tenir a la revista Fòrum-Grama (però cobrant!), Santa Coloma tindria una revista envejable.