Hem pujat al pla  de Boet, avui s’hi pot arribar en cotxe però quan vaig acampar-hi amb  un grup de nois i noies de la paròquia fa ja molts anys, la ruta la vam fer a peu, passat Àreu. Aleshors la pista l’estaven obrint i nosaltres la vam agafar, sense saber que només feia uns quilòmetres, i en estar tallada,  ens vam trobar perduts. Amb la colla venien el Santi i la Feli amb la nena de només dos anyets, dúiem les tendes i els queviures i vam haver de pujar a cegues, a la cerca del sender, que sabíem que passava força més amunt d’on érem.

La setmana al pla de Boet sempre més ha ocupat un lloc principal en el meu record. En primer lloc, per l’escenari: una plana molt ampla, rodejada de muntanyes  i cims imponents i, donant vida al prat, el juganer riuet que la travessa de punta a punta.  I com a cosa primordial, la convivència i l’amistat d’uns nois i noies units per l’ideal jocista, compartint plenament  dia i nit, el goig de viure immersos en la natura.

¡Com he recordat sempre aquella setmana!, els dies més bonics, més intensos, potser més feliços de la vida de capellà al Fondo. De dia fèiem excursions, pujàvem muntanyes preparant l’excursió  a la  Pica  d’Estats. El goig de caminar, la decoberta de les meravelles de la vida de la natura, dinar junts, banyar-nos en la gèlida aigua del riu… I coronant l’experiència, contemplar totes les nits –mentre enraonàvem– la volta del cel, ben fosca, clivetejada per  una infinitat d’estrelles.

Uns dies de vida perfecta en què ens bevíem el món amb els ulls mentre fitàvem el cel, amb els ulls de l’ànima!