Més d’un amic i amiga en veure les fotografies de la vall que els remeto via shap em parlen del benestar que ens produeix la natura, i es lamenten del lluny que, habitualment, n’estem. Un lament que va lligat amb la desqualificació de l’actual societat, marcada pel consum i per l’activisme. D’aquí que sovint surti en les converses la queixa per una vida marcada pel treball i  per la necessitat de fer diners.

Aquesta conversa l’hem tingut aquí dalt, tot  sopant, mentre fruíem  d’unes excel·lents creps que fa la Tati, la cuinera de l’estrany i sorprenent xiringuito que ella i el seu marit han muntat en el tros de muntanya on es troba el poblet de mal ajuntades quatre cases, de nom Alendo. Ella, que és belga, i  el Jordi (fotògraf professional, reconegut  i  premiat), fa tres anys que hi viuen, ambla filla de 12 anys i el nen, de 6. Tot l’any, inclòs l’hivern gairebé sempre amb neu. Que la manera de viure actual que és absurda és inqüestionable. Aleshores, què fer?  ¿Sotmetre-s’hi, mirant d’escapar-ne quan es pot, i respirar una mica d‘aire sa? La Tati i en Jordi han fugit de la ciutat i viuen en el mon rural, immersos en la natura, Però el futur desgraciadament es cou a la ciutat! I els seus fills li hauran de fer front.

Crec que el testimoni dels neo-rurals ens fa bé perquè l’exemple ens qüestiona i fa créixer la nostra enyorança d’una vida més humana. És una crida a fer que tot  i continuar vivint en la ciutat,  cerquem moments de plena immersió en la natura i que  treballem  per canviar  la societat actual.

 

 

I, sobretot, hem d’ introduir en la nostra ànima els valors que descobrim en la natura: el silenci,  l’esperit contemplatiu, la pau interior.