Tot el matí enfilats a la muntanya en un viatge molt tranquil, de contemplació de l’espectacle que ofereixen les muntanyes, les properes amb els vius colors de la pedra en harmonia amb el verd de les arbredes i el verd més intens dels prats. Un viatge  assaborint l’intens i ample silenci que se’t fica a dins, quan la natura et guanya. També l’ocasió de conversar amb persones d’aquests llocs, que és com si sentíssim la veu d’aquests topants.  M’ha impressionat sobretot Alendo. Quatre cases apuntalades en un esperó de la muntanya, on la carretera fineix.  L’estadística atribueix al poble dos habitants, suposo que el fuster i  un fotògraf professional que s’ha instal·lat en el poblet.

Disfruto parlant amb la senyora Joana de l’hotel, que coneix la família del marit de la meva neboda Montserrat, de qui la família materna és d’Alins. Un cosí seu, Jordi de Moner, ha escrit el llibre Maria i la guerra civil, que té per protagonista una nena de 12 anys que explica la seva vida, que és, sens dubte, la que va viure la gent d’aquestes terres, una pila d’anys enrere, quan el Pallars era un món perdut.

Dies a venir escriuré sobre el paisatge, sobre els pobles, sobre la història que vagi descobrint. Dir, com a pòrtic, que la vall Ferrera és una preciositat. Una vall curta, encaixonada entre robustes muntanyes i uns boscos de ribera molt frondosos, que estotgen l’esmunyedís riuet de la Noguera Vallferrera, que corre per trobar-se amb laNoguera Pallaresa i la Noguera de Cardós.

La vall on sóc llegeixo que és la més respectada del Pirineu.