Amb quina vara es medeix?

Una glosa que qualificaria d’erràtica, perquè la reflexió que faig no té sentit, quan el resultat del joc del que parlo ja està decidit. Escric per fer net  i per reconciliar-me amb mi mateix.

El fet és que em costa acceptar que Maragall amb tota la literatura independentista que du al damunt com a militant d’ERC, plantegi el govern de Barcelona obviant els companys de JxCat, després del llarg camí fet conjuntament cap a la independència, i que s’entossudeixi en pactar amb Barcelona en Comú per les afinitats programàtiques. ¿No havíem quedat que calia ampliar les bases independentistes, partint dels molts que ja érem, com s’ha evidenciat cada cop que s’ha fet una manifestació al carrer i, sobretot, l’1 d’Octubre? El 80% que vol un referèndum ¿no inclou inequívocament JxC?

Colau –com llegeixo a VilaWeb– insta els socialistes i ERC “que superin ‘la política de blocs, d’exclusions, vetos i línies vermells’ i que inaugurin ‘una nova etapa de negociació i diàleg, i no de confrontació’”. ¿Superar els blocs i els vetos excloent i vetant JxCat?, perquè el pacte segons ells s’ha de fer només amb partits “progressistes i d’esquerra”. ¿Progressistes i d’esquerres: amb quina vara es mesura això, quan es parla del PSC-PSOE que va votar a favor del 155 i que a Madrid es deleix per pactar amb Ciudadanos?

¡Que poca fe em mereixen aquests partits… Sort que sempre ens queda la gent. I que allò que ha de ser, serà!