“Execrable” independentisme

La pugna per aconseguir l’alcaldia de Barcelona posa en evidència el quid del problema, que es cobreix amb la descafeïnada expressió de “el difícil encaix territorial”. Manel Valls com  veritable oficiant  de la cerimònia anti-independentista que es viu aquests dies a Barcelona, ho ha fet palès en afirmar amb contundència que qualsevol pacte és bo per tal d’evitar que a Barcelona hi hagi un alcalde independentista. I  l’aparentment tranquil Joan Subirats d’En Comú Podem afegeix que ells mai formaran part d’un govern en el que entri Junts per Catalunya, perquè només es fan amb els progressistes (¿com el PSOE del 155?).

Demanar dialogar amb partits tan dogmàtics i sectaris és demanar l’impossible. I respondre barallant-s’hi és perdre el temps. L’independentisme ha de dur el debat al camp de les idees. En primer lloc, argumentar que els referèndums són un afer absolutament democràtic i que l’autodeterminació és un dret reconegut internacionalment. Una veritat que, a més, ve corroborada pel gran nombre de nacions que avui són estats independents, una independència que han assolit en els darrers cent anys, com Islàndia, Noruega, Eslovàquia, Kosova… o que  continuen perseguint-la, nacions com Escòcia.

Si cal evitar amb tanta fermesa la independència de Catalunya que diguin perquè. ¿És que el futur ha de quedar presoner d’una Constitució antiquada i de lleis consagrades com veritats immutables, i la independència no pot portar-nos un futur millor per a tothom? Em pregunto quines raons poden ser tan importants que defensant-les coincideixi la dreta més extrema i partits autoproclamats progressistes? Si Catalunya tot i el maltracte que rep d’Espanya ha estat sempre un motor de progrés, a quin nivell de benestar no arribarà el dia que sigui lliure?

És l’hora que les persones i partits demòcrates mirin el present situant-se no en el passat, sinó en el futur: en el que el nou prevaldrà sobre el vell.