Ni peix al cove ni un encaix millor. Tant sí com no, la República Catalana!

He llegit al web del Fòrum la rèplica que Antonio Molina fa a l’article de Chema Corral, Sobiranisme versus Neoliberalisme i haig de dir que tot i estar més a prop del que diu Chema, veig que es miren el procés sobiranista des d’una òptica merament econòmica i social. Molina, seguint l’obsessió de l’esquerra  “verdadera” contra Convergència desqualifica l’independentisme pel fet que al capdavant hi ha Carles Puigdemont, un 2convergent neoliberal”.

Chema Corral, amb l’anàlisi econòmic que fa, afirma que “el sobiranisme no ha nascut ni s’ha desenvolupat des d’una òptica identitària”. Li responc que si fos una reacció només o principalment pel maltracte social i econòmic, hauríem reclamat les reformes pertinents i un encaix millor, però no el reconeixement de coses tan identitàries com la llengua i l’estat propi (que és el que no ha reconegut mai Espanya). No dic que la reprovació de l’estatut i el maltracte no hagin contribuït a avivar en gran manera la foguera independentista; però si el foc ha pres de la forma espectacular que ho ha fet és perquè a l’ànima del poble català hi ha, de sempre! les brases mai no apagades de la nació catalana oprimida.

Per mi Chema té raó quan escriu que “sobiranisme i República catalana van units a justícia social”. N’és una conseqüència del caràcter democràtic d’una república; i, a Catalunya, s’afegeix el sentiment preponderant del poble català, que es reconeix ser més d’esquerres (en un sentit més humanitari que partidista) que de dretes. Per això surt al carrer tanta gent, tan diversa i de forma tan transversal, amb l’objectiu compartit de fer un país nou, per a tothom.

Per altra banda, el procés que estem vivint ¿no és el balbuceig d’una cosa nova: una manera nova  de fer política en què el poble en conjut és el principal protagonista?