Em va sorprendre el canvi d’imatge de l’Anna Gabriel. Quan van donar per la televisió la notícia que es quedava a Suïssa, sentia l’entrevista –que veia ja començada–, vaig suposar que la noia que sortia a la pantalla seria una seva advocada. Fullejant més tard els diaris al mòbil vaig adonar-me que era la diputada cupaire, i hi vaig llegir uns comentaris d’especialistes en la interpretació de la imatge, qu explicaven que amb el nou look la Gabriel apareix com a persona més propera, menys agressiva, més “normal”.
I no perquè s’arronsi davant la duresa de la justícia espanyola, sinó tot al contrari: ha anat a Europa per denunciar la seva situació de perseguida per un govern empresona a polítics pr les seves idees independentistes, als quals acusa de rebels i sediciosos. Una manera d’internacionalitzar la judicialització que pateix Catalunya, seguint la línia adoptada ja fa dies pel president Carles Puigdemont.
A mi aquesta actitud em complau molt. I celebro que a Catalunya ara! La resposta dels nostres polítics canviï: d’una submissió pròpia de gent que se sent derrotada passen a l’atac, defensant que els assisteix la raó. I mentre Europa cada dia se sentirà més interpel·lada, el govern de Rajoy, de dominador i vencedor, s’anirà sentint cada cop més acorralat i més perdut.
Ho vaig escriure dies enrere: el part de la República ha estat difícil i desassistit; però ja va néixer i es fa sentir.
Benvolgut,
Desitjo que els problemes de salut i de bacteris de què parlaves s’hagin solucionat i estiguis millor.
Estic molt d’acord amb aquest escrit “De la submissió a l’atac”. Penso que ens volen submissos i no ho som, i no ho serem. Malauradament, encara hi ha algunes veus de polítics que insinuen tornar enrera. I fa tants anys que el poble resisteix, com és possible que havent arribat on hem arribat se li pugui demanar això. Per tant, hem de tenir clar que “Ni un pas enrera”.
També et volia dir que vaig estar contenta de llegir l’entrevista que et va fer “Vilaweb”.
Ahir, a la manifestació “Som escola” vaig veure la Teresa Marbà, ella malauradament no em podia veure. La vaig saludar i vam anar plegades fins a la parada de l’autobús. Vam recordar vells temps de l’època de 4 Cantons i de la teva tasca i l’article a Vilaweb. Em va donar molts records per a tu. La Teresa malgrat la seva minusvalia visual es manté activa intel.lectualment i social. Em va fer pensar com de vegades som poc agraïts a la vida que ens possibilita tots els sentits.
Una cordial abraçada
M. Paller Casas i Vilalta
M. Paller, content de rebre el teu comentari i de coincidir amb el que escrius. El llegeixo avui, amb retard: passa que he tingut problemes amb l’ordinador, un parell de setmanes al taller tècnic, reparant-lo. I, a més, no sé com s’han filtrat al blog empreses diverses que hi pengen, a la secció de comentaris, un munt d’anuncis, que em tapen els que m’arriben com ara el teu. SAluda de part meva la Teresa. No sabia això de la seva minusvalia. I dir-te que jo també em recordo d’aquells bonics anys, amb vosaltrs.Fa ues setmanes vam anar d’excursió a l’ermita de la Verge de les Neus, i vaig evocar quan hi vam pujar des del Poble Nou. Quants records! A veure si un dia ens trobem amb tu, amb la Teresa, amb l’Aracli o amb les que et veus més… M. Paller, una abraçada molt carinyosa!