Dia de la hispanidad. Dia de l’orgull de la raça (de la Pàtria espanyola?) Quan era al col·legi aquesta era una de les dates oficials més important. Sobretot els anys d’acabada la guerra, que sempre duien aparellat el record de la victòria franquista: “1939, primer año de la victoria”, “1940; segundo año de la victoria…”, i així successivament, no sé quants anys. Em sembla que no superà el tercer any. Què celebràvem? Doncs el descobriment d’Amèrica. I la creació del gran imperi espanyol del qual –es deia–, que en temps de Felip II, que mai s’hi ponia el sol. Podia amagar-se a la Península però “allende los mares”, al Nou Món, seguia brillant.

L’any 1939 i el 1940 cada setmana venia un falangista a classe i ens impartia la doctrina joseantoniana, sota el lema “Por el Imperio hacia Dios”. Era una llauna. També ell (la seva figura prepotent ), i les idees o consignes que ens abocava amb suprbià. Potser per impressionar-nos o per una necessitat biològica, el primer que feia era treure’s la pistola, que posava damunt la taula amb un cop. La raça espanyola, l’imperi, el record de La Invencible que si el vent no l’hagués desbaratat, hauria acabat amb l’imperi de la pérfida Albión (Anglaterra)…

Els anys van allunyar cada dia més aquells conceptes del falangista deixeble de José Antonio, el líder que ens mirava al costat de Franco (amb el santcrist entre ells dos), des de la paret de l’aula. Un imperi que per poder menjar els anys victoriosos de la postguerra et racionava els aliments, i que per fer més gran l’Espanya Una, Grande y Libre havien de fer petita Catalunya, un Imperi que se’t ficava a l’ànima  des del NO-DO, quan anaves al cine, on projectaven pel·lícules franquistes, com Raza, que tan agradava al Caudillo de España, autor de l’argument.

Tot ha anat a la paperera i d’”allò” no hi ha res a celebrar.