Una glosa molt personal, la d’avui. Fer-vos saber que ja m’han tret la bomba dels antibiòtics i la via subclàvia, a través de la qual el líquid m’arribava al cor. Vol dir que si la setmana que ve els cultius de la sang surten negatius podré començar a fer vida normal. Amb il·lusió! Com si hagués ressuscitat! Bé, això és una exageració però sembla com si el cos entengués el diagnòstic i ell sol s’eixorivís. He sortit a caminar, he obert l’agenda i ja hi he apuntat una pila de coses que vull fer, més les que tinc pendents.

Conscient de quant contingent és la nostra vida. L’ endocarditis que acabo de superar és la quinta, la primer se’m presentà el 2002. ¿Tornarà a aparèixer, i potser en un lapse de temps més breu (segons el ritme com m’han anat venint)? Hi penso sovint de manera natural i amb molta tranquil·litat. M’ajuda a viure en pau i amb més goig el dia a dia. La vida és tan bonica, amb projectes tan meravellosos com construir un país nou..!, que m’alço il·lusionat, pensant que puc fer alguna cosa per facilitar-ne el seu adveniment. I és bonica la vida per tantes coses pròximes i petites, com escriure, reprendre les excursions mensuals, trobar la família i els amics, tornar a les feines de caràcter social i cívic…

I coses més personals: llegir, fruir de la natura, viure en silenci el capvespre. Al cardiòleg li he preguntat si el cor –força danyat– resistirà gaire temps amb el sobreesforç que ha de fer per compensar la fuga que pateix. M’ha pronostica cent anys. També enriolat li he dit que a finals de mes en faré vuitanta-vuit i que per arribar als cent en necessitaria dotze, que són molts. També rient m’ha corregit: No, no! Et dic que faràs cent anys més!, i jo que li etzibo: Posat a fer-me viure després de mort, essent agnòstic com et declares, per què en lloc de donar-me cent anys no em vaticines la vida eterna?

Si la vida és fer camí, per què no fer-lo amb la il·lusió de fer el cim més alt?