Escric la nit de dimarts [10-X-17]. Confesso que la sessió d’avui m’ha deixat perplex. En certa manera, l’aplaçament d’una hora m’ha alarmat i he pensat que el govern i la CUP s’haurien reunit perquè els hauria costat posar-se d’acord. M’ha semblat que havia d’haver estat així quan he vist que quan el president ha acabat la seva intervenció, els cupaires no han apladit ni s’han alçat. Després ha quedat clar quan Anna Gabriel ha intervingut.

Penso que la papereta era molt difícil. Per Carles Puigdemont. El pressing exercit sobre d’ell –des d’Europa i persones amigues benpensants–, segur que l’ha obligat (a contracor), a optar per una conclusió diferent. Segur que ell hauria tirat pel dret, per la declaració de la República. Amb la força  moral que li donaria ser president d’un estat (ni que fos només moralment), hauria fet front al  procés. Ha guanyat el seny i segurament encertadament. M’agradarà veure què diuen els peridistes i els comentaristes…

Acabo amb petits flashos: impresentables l’Albiol i l’Arrimadas. Porten la partitura ja escrita i sempre la mateixa. ¿Per què un Corominas, per exemple, en lloc d’atacar-los no desmunta raonant i serenament algun dels tòpics que solen brandar? Debatre en lloc de tirar-se els plats pel cap. El discurs de l’Iceta molt ben construït.  Avui ha parlat molt bé però, qui se’ls creu? L’Anna Gabriel la millor; no tenint responsabilitats en el govern pot parlar segons el que li dicta el cor. Jo probablement hauria fet un discurs semblant. El discurs de Puigdemont molt bo fins al moment de la cesura. S’ha notat que era un afegitó, segurament forçat per l’allau d’advertències que li han caigut. Fins el redactat l’he trobat confús; diria que ni els “seus” l’han entès, per aixo, acabada la sessió, ni el cant dels Segadors ni un esclat d’aplaudiments ho ha celebrat.

Guanyarem temps. Europa veurà que Rajoy no dialoga i entendrà que potser Catalunya no té la legalitat a favor, per sí la raó.