La vida és un camí

Divendres vaig pujar a Can Ruti per a l’examen “rutinari” que em fan des que vaig tenir la primera endocarditis, l’any 2012. Llavors jo tenia 72 any i quan el doctor Ruyra –d’imprevist per mi– em va dir que m’havien d’operar urgentment, vaig preguntar-li si valia la pena. Haver arribat a més de 70 anys ja era molt. Operar-me per viure ¿quant de temps més? I ¿amb quina qualitat? El doctor Ruyra em va dir que podia durar ben bé 10 anys, i en bon estat de salut. Total, em posarien una vàlvula biològica, la intervenció era seriosa però que en morien només un4%, i en cosa d’un o dos mesos ja faria vida normal.

De fet, la vàlvula ha superat amb escreix els 8/10 anys que se li atribueixen,i he fet vida normal, i més que normal! Però transcorreguts 12 anys vaig tenir una segona endocarditis i les bactèries van danyar la vàlvula biològica. D’aleshores ençà el cor té una fuita de sang, fins ara benigna, però amb la possibilitat que la ferida es faci més gran i la fuita augmenti, greument. Per això quan ara fa poc vaig experimentar una tercera endocarditis –amb una mena de bactèries propenses a instal·lar-se al cor– el bombardeig amb antibiòtics va ser intens, i m’ha produït un trastorn vestibular que m’afecta l’equilibri, quan camino.

L’augment de la pèrdua de sang ¿passarà aviat o encara tardarà una mica? Fins ara –segons em deien el doctor Jordi López Ayerbe i la doctora Lourdes Mateu–, el procés era lent. Em sembla, però, que divendres es van alarmar una mica i veig que escurcen el lapse de temps que anava d’un control al següent… I quan es produeixi la crescuda del flux de sang–pregunto–, què farem? “Llavors –em respongué el doctor Ayerbe– en parlarem amb tu, i decidirem”. “L’important –afegí– és que facis vida normal”. I com ordenant-m’ho: “Sobretot, camina! Camina cada dia!, almenys una hora”.

M’agrada, això de caminar. Sempre he pensat que la vida és fer camí. Fins que arribes al final. Poder escriure l’últim capítol de la novel·la de la que ets el protagonista, trobo que és molt bonic.