Treball (3)
El bisbe visita e nostre talleret quan era al pis de Joaquim Trias. Un periodista va fer la foto el moment que el bisbe ens recordava que no permetia que els capellans treballessin en altres feines que les pròpies del ministeri sacerdotal, però en dir-li que a Santa Coloma la gent els dies laborables no ens encarregava res i que llavors quèiem en l’ociositat, va dir (divertit) que continuéssim. El diari va publicar la foto amb el subtítol “El obispo bendice el taller de los curas de Santa Coloma”
Com que havíem decidit no cobrar per cap “servei” religiós i que renunciaríem a la paga que percebíem de l’Estat em calgué trobar una feina. En Joaquim Trias coneixia l’amo de l’empresa Corberó, d’electrodomèstics, que ens oferí un treball que podíem fer a casa, consistent en muntar els motorets que fan girar les barres dels aparells que s’usen per rostir pollastres. La feina ens anava bé perquè la podíem combinar amb l’atenció a la parròquia. Al començament treballàvem al pis del Trias, més tard el talleret el vam traslladar a les golfes de la parròquia Major. Però els motorets ens donaven pocs diners i aquest treball el vam deixar; sobretot, però, perquè no ens acostava al món obrer.
Al Centre de formació professional accelerada, amb el company amb qui compartia les pràctiques. Un dia que em dirigia a la feina, un capellà (que el van nomenar bisbe auxiliar de Barcelona), en veure’m amb el mono i les eines de pintor em va retreure si no fes “de capellà”. Vaig preguntar-li si em diria el mateix si em veiés amb una cartera anant a la universitat a donar classes de grec, com feia un company meu.
Cadascú de nosaltres s’espavilà com va poder. Jo vaig decidir aprendre l’ofici de pintor al Centro Sindical de Formación Profesional Acelerada José M. Aleu, on vaig obtenir el títol d’oficial segona. Trobar feina no em va costar gaire perquè un meu company del seminari, que era vicari de la parròquia de Santa Maria de Badalona, va parlar de mi a un feligrès que tenia una empresa de pintura important, i s’interessà per mi perquè a la parròquia alternava amb dos importants empresaris de la construcció, i va pensar que tenir entre els seus treballadors un capellà el beneficiaria.
Amb els companys del Centre de formació accelerada de Sant Andreu (Barcelona)
Fer de pintor (de retolista i quan no hi havia encàrrecs de brotxa gorda) va ser, a més de la solució econòmica una experiència humanament molt rica. Els companys van tardar setmanes a saber que era capellà. Se n’assabentaren un dia que a l’entrar en una gran fàbrica amb els companys, amb el mono posat i els aparells de la feina, un obrer veí del Fondo al veure’m s’exclamà amb veu alt: “Pero padre, qué hace usted aquí!”. Com que els companys i jo ja havíem conviscut moltes hores el fet de saber-me capellà va ser per ells més una anècdota (que els sorprengué agradablement), que no pas un destorb.
A la pregunta de si fent de pintor havia convertit algun obrer, vaig respondre que no, que més aviat ells m’havien convertit a mi.
Sigues el primer en comentar on "Març 10, divendres. 50 aniversari parròquia Fondo"