La proesa del Barça 

Li he dit al meu germà “farem 4 gols i el Saint-Germain ens en farà 1” i ja haurem perdut. I així estaven anant les coses… Molt cap al final hem fet encara un altre gol, però jo ja donava el partit per perdut. El “mestre” Puyal també. I sentenciava, tot consolant-se: “però el Barça haurà caigut com un senyor”. ¿Qui anava a allargar la fe, i mantenir l’esperança fins al darreríssim minut? Els jugadors! I el públic que omplia el Camp Nou. I sí! Amb el 6 a 1 el Barça s’ha classificat, ha fet la proesa que en la Champions mai no havia fet ningú. Ara tothom proclamarà que el Barça és el millor equip del món.

Alegria pel resultat. Alegria pel joc. I alegria perquè la “colerada” present a l’estadi i el barcelonisme d’arreu haurà viscut el partit amb una lectura “catalanista”. A TV3 la Mònica Terribas ahir havia preguntat a uns tertulians què creien més difícil, “guanyar el partit o guanyar el referèndum”. Jo pensava que guanyar el partit. I ho mantinc perquè, si onze jugadors han fet el miracle ¿què no farà la gent que surt multitudinàriament al carrer, un cop i un altre?

Algú dirà que no s’ha de barrejar la política i l’esport. Però el poble ho barreja i com diuen els savis, “facta sunt facta”. El que pesa són els fets. I el fet és que a l’estadi del Barça “aquesta fe” era un clam!

Hi havia tantes senyeres con banderoles del Barça. O més!