“En lo teu cant se representa a mos ulls mon Amat”

La Mayte ha acabat el seu periple terrestre, que ja és molt dir: tanta era la seva riquesa interior, tan gran era el seu cor, que vivia més d’una sola vida. Just aquest matí m’ho comentava en Lluís Prat, el seu espòs, i referint-se a aquesta última etapa hem parlat dels seus sofriments, no tant físics com anímics. Una dona a qui li agradava fer coses; era l’ànima –juntament  amb en Robert Cama– de l’Aula de a Gent Gran, li encantava viatjar, estava sempre a punt de col·laborar en activitats a favor dels altres… Just en iniciar un llarg viatge notà els primers símptomes de la malaltia.

Sortint aquest matí de casa seva, tot baixant pel carrer Balears, donava votes al sacrifici que per ella ha estat –com em comentava en Lluís– aquest seu “morir a trossos”. Jo l’anava a veure; un dia em comentava amb tristor la dificultat que tenia per parlar. Un altre, que li costava caminar. Un altre, que ja no podia escriure, ara que havia encetat amb gran il·lusió un dietari o, més aviat la petita crònica dels seus dies, en la llibreta que li van regalar les amigues sud-americanes. Li sabia greu, anar-se’n. Veia com el mal avançava, implacable. El Lluís l’animava i ella es volia agafar al petit fil d’esperança, que mai havia abandonat del tot. Però “per si de cas” –si el que pressentia arribava– s’acomiadava de les persones i de les coses que estimava, penjada sempre d’una fe enorme.

“Morir a trossos”. Llavors –baixant com dic carrer Balears avall– he recordat que els místics castellans com sant Joan se la Creu deien que el camí per anar al cel –o al Tot, o a Déu– és el despullament total, el nada, nada, nada. La Mayte aquests darrers mesos l’ha “patit”, aquest anorreament.

Però no volent-lo (com sí desitjaven els grans místics espanyols), sinó que, igual que els místics d’aquí, trobava Déu en l’amor i en l’amistat, en les petites coses bones i belles que tan abundosament es donen al món, i que fan que si desitgem la vida eterna és pel molt que estimem ja ara i aquí la vida. Per això el poeta Maragall preguntava a Déu, malhumorat, “què més ens pot donar en una altra vida” si tot el que tenim a la Terra ja és tan meravellós.

¡Déu en les petites grans coses! Que bé ho fa dir Ramon Llull a l‘amic que parla amb un ocell que cantava: “En lo teu cant se representa a mos ulls mon amat”.

El comiat es farà demà dimecres 22 (ull!, per molts demà és avui) al tanatori de Santa Coloma, a les 11 de matí.