Nadal i Any nou: temps encara d’espera
La meva felicitació nadalenca als meus familiars, als amics i amigues, a totes les persones amb les que el dia a dia, el treball, la diversió o la convivència ens aproxima i, evidentment, a les persones a les quals ens uneix l’estranya i invisible comunió d’internet. Un bon i sant Nadal, i una feliç entrada a l’any 2017
Hem entrat ja a l’hivern. La tardor aquest any per mi ha estat una estació estranya.Vaig iniciar-la amb el desig de viure-la com el temps d’espera, que és el que marca el calendari litúrgic; temps d’advent. Una espera que abraça el món sencer, que prou desguitarrat que està. I a més he tingut una agenda complicada per l’acumulació de coses a fer i, també, pels esdeveniments que m’han vingut “de fora”, amb un teló de fons gens esperançador. A nivell mundial, coses com la victòria de Trump, l’avenç dels partits i moviments xenòfobs, el terrorisme i, en contrast, el drama dels refugiats…
Per la meva rehabilitació em toca pujar sovinta a Can Ruti. L’hospital et fa present el dolor de la gent malalta i dels seus familiars; i et parla de l’espera de la curació, que viuen tantíssims malalts, arreu del món! Com valoro el treball dels metges, de les infermeres, de les auxiliars… que tenen cura de la salut. Una vívida llum en plena nit fosca
No he tingut gaires estones per viure l’espera des de la calma interior, en silenci contemplatiu. Potser avui dia ser monjo és un luxe i és des del brogit de la vida que hem de viure l’espera de la salvació. Però confesso que malgrat tot he viscut moments d’una extraordinària qualitat humana que m’han fet sentir què seria el món, si estigués impregnat de l’esperit que el Nadal ens fa sentir. L’esperit del conte que va escriure Charles Dickens i que com ja vaig recordar el poeta Josep M. Sagarra, d’aquest esperit n’ha omplert el seu emotiu Poema de Nadal.
Ho he viscut en dues morts, la del meu germà Narcís i la de l’amiga Mayte. Que estrany que resulta, avui!, que en una mort s’ajuntin la tristesa i la joia, un fruit del testimoni que ens deixen les persones que se’n van, i per l’esperança que ens encomanen. És la certesa de la preeminència de l’amor sobre la mort. Una vivència que vaig trobar també en la festa dels Premis de la Ciutat de Santa Coloma, veient l’alegria de les persones amb les que m’he relacionat aquests cinquanta anys colomencs de treballar junts. Se sentien felices veient que es premiava l’època de quan érem feliços perquè érem innocents i ingenus i crèiem en la bondat i la utopia, un ideal que encara il·lumina els nostres dies.
Tot plegat fa que senti encara més l’espera en què està immers el món sencer, ferit de mort per tant de sofriment que el fueteja.
Sigues el primer en comentar on "Desembre, 23 divendres"