Buscant la llum, al vent del món…

Acabada la intensa quinzena que acabo de viure torno al temps d’advent, als dies marcats per l’esperit nadalenc i, aquí a Santa Coloma, pels aires de la Festa Major d’Hivern. Ahir vaig ser una estona a la plaça de la Vila. L’animació era gran, s’hi feia una trobada dels gegants del Maresme. Tot anant-hi vaig fer parada a la llibreria Carrer Major, les salutacions, les felicitacions pel Premi i els bons desitjos nadalencs semblaven ser la veu de la decoració  lumínica dels carrers. L’esperit de Nadal, del conte de Charles Dicquens. O l‘admonició del poeta Josep M. de Sagarra de ser almenys aquests dies, tots una mica més bons, més amables, més simpàtics…

Penso  en el meu germà Narcís. No fa ni quinze dies era encara entre nosaltres i, tot i saber que es moria, triava amb il·lusió les fotos que més li agradaven del casament del seu  fill Francesc amb la Lucero, o demanava al Willi que a més de recollir l’Ara al quiosc, demanés la làmina del pintor Ramon Casas. Mentrestant em parlava de la seva marxa, que sabia i desitjava imminent. Un record trist que coincidia amb la festa dels Premis de Santa Coloma. Quins contrastos! I, no obstant, la mateixa música de fons: la fressa que fa el pas del temps i la sensació de la poca cosa que som. ¿És estrany que sovint hagi recordat la reflexió de Macbeth quan, en esfondrar-se-li el món que havia construït amb tanta ambició, conclou que “La vida no és res més que una ombra que camina: /un pobre actor, que gasta fums i consumeix / el poc temps que li toca estar en escena, / i que, després, ja no se’l sent mai més”? I no obstant, vista la vida amb els ulls de la fe (una fe humana o religiosa), ¡que gran que és tot, que important que és un somriure, una encaixada de mans o l’eclosió d’una flor silvestre!

Ahir titulava l’epíleg amb què cloïa la petita crònica dedicada al Premi Santa Coloma  amb els mots “Punt final”. Provisionalment!, perquè és un final que té continuació. Com quan posem el peu en un esglaó i ens aturem un instant, just per dur l‘altre peu a l’esglaó següent; fins que arribes al capdamunt. ¡Que bé li escau a aquesta reflexió el cant d’El vent amb el que vam acabar l‘acomiadament del Narcís al tanatori de Collserola, i també tancava la càlida celebració que vam fer dijous al restaurant Isalba, pel Premi que “se’ns” ha atorgat a mi i a les persones que han treballat amb mi!

Heus ací dues estrofes de la cançó del Raimon:

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.