Molts dies sense escriure
Em sap greu. De vegades, com aquests dies passats, em trobo persones amigues, algunes només conegudes, que em diuen que llegeixen el meu bloc. Només que fos per una sola vegada penso que ja val la pena escriure! L’amistat és un valor immens, ni que sigui només viscuda com una espurna, en un contacte esporàdic que saps que després potser ni recordaràs. M’ha passat –per posar un exemple recent– amb els personal de l’hospital on he tornat a estar ingressat per una setmana, amb set dies més d’hospitalització domiciliària. ¿Com no assaborir l’atenció amistosa, fins i tot tendre i afectuosa de les infermeres i auxiliars, que m’han cuidat amb tant de carinyo? Les estrelles pot ser que només les veiem una moment, però l’impacte fa que pensem en la nit fosca com un paisatge esplèndid.
No he escrit al blog cap dia. No sé què passava però rarament vaig poder connectar a internet amb el portàtil. Però vaig anar escrivint en una llibreta perquè escriure m’ajuda també a mi. Sobretot ara, que el curs de la vida és cada cop més a prop de la darrere estació. Els dies hospitalaris em posen davant dels ulls el curs de la meva vida. L’agenda en aquestes circumstàncies l’abandono,la meva vida se’m representa com un film, del que sóc el protagonista però en el que jo no decideixo res. Les escenes vénen marcades pel ritme de l’hospital: demà, demà passat, l’altre demà… –fins que em donen l’alta–, queden sotmeses a la rutina hospitalària i al que decideixen els metges i el meu cos.
Quan em diuen que ja puc anar a casa agafo novament l’agenda, que de seguida se m’omple de compromisos. Però ja no puc deixar de sentir la remor que fan els dies en escolar-se en el subsòl de la meva ànima. És el sentit de la meva vida, que reclama la meva atenció. ¿Què fer, com viure en aquesta etapa, (que em recorda el títol d’una novel·la que va escriure un professor meu del col·legi, que deia Después de la vida, antes de la muerte), per tal de donar els darrers cops a l’estàtua que sóc jo, abans d’entrar el més bell possible, en el Futur Absolut?
Em recordo del que deixà dit sant Joan de la Creu: “Al final de la vida t’examinaran en l’amor”.
M,alegro molt q estiguis altre cop a casa, q escriguis i sobretot q ens deisis partipar tant d,aquests moments amb als teus escrits. Gracias!!!
Anims i molta forca. Estem en contacte.
Una abracada.
Paqui Arenas
Em va sentar tan malament cuan la Fina emb va deixar un missatge dient que t’havien ingresat i emb vaig sentir tan impotent de no poder anarten a veure. Al contrari que a mi vas sortir molt content del Hospital i et van tractar molt be. Es bonic aixo de que et tractin bé al hospital jo sempre ho paso molt malament. I nomes emb quedo amb algunes infermeres o infermers o auxiliars que s’han portat be amb mi. Jo vaig estudiar auxiliar d’infermeria i la nostra tasca apart de rentar a pacients, donar el menjar era que els pacients es sentisin comodes i ferlos riure. Fer que es portesin un bon record del hospital.
Bondia Jaume, sóc Monica Sansalvador l’estudiant d’infermeria de Can Ruti de la cinquena planta. En primer lloc donarte de nou les grácies per haverme regalat dos dels teus llibres. El que més m’agrada és la teva visió per sapiguer desarrollar tants temes diferents desde la teva propia perspectiva que em sembla del tot interessant. Hi ha hagut algun tema en concret com és el cas del burca que crec que aplicant una mentalitat oberta, poc a poc les diferentes raçes i religions ens tenim que anar obrint mentalment i respectant perque aquest món finalment es vagin diluint els fanatismes. També penso que lo important és que cadascu desde la seva propia perspectiva tingui i pugui defensar el seu criteri personal. Crec que cada persona és única i per lo tant tindria que ser lliure per defensar les seves propies creences i pensaments. Grácies doncs per ajudarme a obrir la meva ment amb tots els diferents criteris i temes que contemples. El més important per mi és que estiguis bé i segueixis repartint tanta pau allà on vas, espero veuret algún dia. Un abraçada molt forta.
Mònica, acabo de llegir el teu comentari avui, 3 de desembre! Em sap greu, em va passar desapercebut. Trobo que el meu blog té aquest defecte: els escrits que rebo per aquesta via només s’anuncien amb lletres petites, al peu de la meva glosa. Vull mirar si algú m’ho sap canviar i fer que surtin sencers (i no només anunciats) sota del meu escrit i amb un format i tamany similar. Els qui entrin al capvespre podran veure’ls bé.
M’ha fet molta il·lusió retrobar-te. I sobre el que dius, crec que jo de la mútua coneixença surto més beneficiat que tu. Em vas tractar molt bé, no solament amb eficàcia sinó amb simpatia i carino. i com segur que t’han dit a les classes, el bon tracte cura encara més que la medicina.
A mi també m’agradaria veure’t però suposo que ja no ets a Can Ruti,on continuo pujant pel seguiment que em fan. A tu ja t’hauran destinat a un altre centre, no? On ets, ara? Et va bé? I dir-te que si vols escriure’m em sembla millor fer-ho a través de gmail, és més fàcil de veure els correus que rebo. Te’l vaig donar, no? jaumepsayrach@gmail.com
Mònica, una abraçada molt afectuosa!
Quina il·lusió m’ha fet veure la nostre fotografia!