Una victòria llegendària

Escric ja acabat el dia 29, festa de Sant Narcís, patró de la ciutat de Girona. En trucar el meu germà petit per felicitar-lo i preguntar-li si ja havia mort les mosques, m’ha fet adonar que desconec la llegenda. La frase amb què jo pensava que resumia la seva biografia era “sant Narcís mata mosques” (com la del meu patró és “Sant Jaume, mata moros”), no té res a veure amb la llegenda. El sant bisbe de Girona no salvà de cap pesta la ciutat de Girona –introduïda per una plaga de mosques– sinó que, amb un eixam immens d’aquests insectes perseguí i atacà l’exèrcit francès, que havia ocupat la ciutat. però el meu germà porta aquest nom en honor del protagonista d’un dels Set Drames de la Llum que volia escriure el meu pare. Hauria estat el quart, que hauria dut el títol de Narcís vident, el nom del protagonista que representaria la confiança en un mateix.

El Narcís mitològic era un jove d’una bellesa perfecta, del qual se n’enamoraven totes les noies i tots els nois, sense que ell en fes cap cas. Una de les nimfes, anomenada Eco, se n’enamorà bojament i, en ser refusada, amb els altres joves espitats reclamà als déus que el  castiguessin. Un dia, acostant-se Narcís a un estany per beure, veié el seu bellíssim rostre i s’hi abocà per besar-lo; l’aigua l’engolí i  morí ofegat. N’he estat parlant amb el meu germà. Lògicament a ell li agrada la llegenda hagiogràfica, la del bisbe que alliberà dels enemics francesos la ciutat de Girona.

Dilluns dinaré amb ell, a casa seva, en uns dies en què viu una greu malaltia, però que la porta no solament amb una gran serenor sinó amb goig. Creu en l’altra vida i té plena confiança que el que ens permet superar la mort és l’amor. Mai havia pensat –com  descobreix ara– que hi ha tants amics i tants coneguts, que l’estimen tant. Per a un creient la mort és el trànsit al futur absolut.

Ell ja té vuitanta-cinc anys. Jo, just dilluns, en faré vuitanta-set. Sovint el Narcís  i jo parlant de la nostra salut ferida ens disputem, enjogassats, qui dels dos marxarà primer. Una juguesca ben poc transcendent perquè els dies no són res, comparats amb l’eternitat.