Enterrar el morts

Una de les vuit obres de misericòrdia que vam aprendre en les classes de catecisme és  la d’enterrar els morts. Una activitat que avui corre a càrrec de companyies que en general, ho fan amb decòrum. És clar que costa diners i que el comerç i l’afany de lucre s’hi barreja i que, més enllà de la freda correcció, la calor humana es deixa en les mans dels familiars i del capellà que fa la cerimònia.

Segles enrere, arran de la pesta negra, enterrar els cadàvers es convertí en una tasca que ningú no volia fer per la por d’encomanar-se de la mortal malaltia. Llavors va sorgir un institut de laics que, per un sentiment humanitari se n’encarregà, un institut que no tardà a convertir-se en un orde religiós (any 1305), conegut amb el nom de Germans Alexians.

Parlo dels enterraments perquè dos dies enrere vaig assistir al comiat d’un amic al tanatori de Can Ruti. I com sol passar quan em trobo amb amics en tal tanatori, veient les instal·lacions, les vistes que té sobre el paisatge,  la sala ampla i serena on es desenrotlla la cerimónia fúnebre, inevitablement parlem del “nostre” tanatori de Santa Coloma: de l’esquifit i lleig que és, dels micròfons que sonen tan malament… i acabem dient que no hi ha dret: a tots els colomencs ens toca anar cada any més d’una vegada, i de dos, i de tres… moltes! al tanatori a acomiadar algun amic o conegut. I un dia ens hi portaran a nosaltres. I, per poc conegut que sigui el difunt, a la capella no s’hi cap!

¿Seria molt demanar, en atenció al difunt i a les persones que l’acompanyen, que aquest servei es dignifiqui?