Divendres 25 /”Scala Dei”

La vida  de malalt hospitalari acasa és tranquil·la i agradable. Res com a casa. Cada cop estic més content del meu pis. Quan vaig entrar-hi per primera vegada, després de més de sis anys de residir a Caldetes, al principi em va afligir. La Rafi (propietària de la casa i vella amiga) m’havia dit que es veu el mar. I sí, es veu darrere l’escampall de cases que des de la fondalada del barri del Fondo s’enfilen pendís amunt, coronant el turó de Sant Adrià i part de Badalona. A través de dos queixals, es veu una micona de mar. Jo, que venia d’un població marinera, que passejava tot al llarg del passeig dels Anglesos arran de mar, o que enfilat a l’espigó del port  caminava “mar endins”, al pis del carrer Roma  només veia un pessic de mar!

Però m’hi he anat acostumant. i ara em costaria molt abandonar el meu àtic. A través de les dues finestres de les habitacions on faig vida, sempre veig el cel. I, estirat al llit, veig la lluna (aquests dies la lluna plena il·luminant la meva haitació). I m’he congraciat amb la vista urbana. Quantes cases! Cases prou llunyanes per no molestar-me, que em parlen de la vida de la gent.  El pis és petit (no fa més de 30 metres quadrats). Podria comparar-lo amb una cel·la monacal, sobretot ara que, sotmès al règim hospitalari, duc una vida reclosa, com la dels cartoixans.

M’hi du l’escala que s’ha fet famosa, diria que exageradament. Veig que les persones que arriben al meu àtic esbufeguen. L’escala és dreta i els esglaons força irregulars. Agafada de bell nou, potser sí que es fa pesada. Però jo, fins avui, l’he pujada sempre sense esforçar-me, fins i tot més de tres i quatre vegades m’he plantat al terrat, sense adonar-me’n. Fa quatre anys quan ja vaig fer la cura de l’anterior endocarditis al pis, la vaig batejar amb el nom bíblic d'”Scala Dei“, cevocant l’escala que el profeta veié en somnis, com ell camí que el conduïa a Déu. Ho vaig fer de broma. Però no sense pensar que a casa, tot resant o meditant o escrivint, la idea de cel -o del pes eternal de les hores que marquen la meva  vida– se’m fa present.

Habitar en aquesta dimensió em dóna una pau molt gran.