Trenco la mena de retir en el que em trobo des que vaig ingressar a l’hospital. Hi ha dos fets d’extraordinària importància que me’n treuen, ni que sigui per poca estona. Un és la victòria del Brexit; l’altra, les eleccions de diumenge.
Brexit
A la Gran Bretanya ha guanyat clarament la sortida d’Europa. La raó podria ser que aquesta Unió Europea ha traït els ideals dels temps fundacionals. L’exalcalde de Londres ha dit que la idea va ser bonica i bona, però que ara ja no serveix. Però no ho afirma perquè Europa hagi traït l’ideal, sinó perquè no volen que la seva pàtria es “dissolgui” en l’Europa dels pobles. El president de l’IKIP ho ha dit ben clarament. “Volem una Europa dels estats-nació, federats”.
És una idea a la que m’he referit molts cops: els estats-nació es van originar en el Renaixement, a partir del segle XV. Les nacions per imposar el seu comerç i eixamplar el seu territori i el seu poder guerrejaven contínuament. Quan la nació més forta derrotava la més feble, si podia se l’annexionava, tenint cura que perdés la llengua pròpia, la seva cultura i els seus líders, per assimilar-la a la nació vencedora, convertida en nació-estat uniforme. (L’Espanya “una”, grande y libre). A aquestes nacions antigues els costa acceptar una Unió Europea que els pren la insolidària independència de la que avui frueixen. En canvi, les nacions que, “ofegades”, han sobreviscut dins de les grans nacions-estat, veuen en l’Europa moderna la possibilitat de recobrar la llibertat que els van prendre. Per això Escòcia ha votat mantenir-se dins d’Europa i ja prepara un nou referèndum independentista, per separar-se d’Anglaterra, com també Irlanda del Nord. És el somni de Catalunya.
L’altra gran argument que ha mogut els britànics a separar-se d’Europa és el rebuig dels immigrants i refugiats, que són a la frontera maldant per entrar al Regne Unit. Els partits d’extrema dreta argüeixen que l’estat primer que als forasters ha d’atendre els propis ciutadans. Que lluny, de l’Europa d’arrels humanistes i d’esperit cristià, que inspirà la Declaració dels Drets de l’Home i dels Pobles!
Com ha dit el nostre president Carles Puigdemont, la República Catalana no solament no vol ser fora de la Unió Europea sinó que vol treballar per una Europa justa i oberta, una Europa humanitària, on el drama dels refugiats no tingui lloc.
Votaré independència
Dilluns abandonaré per una breu estona el meu refugi per anar a votar. Els amics em pregunten: tens clar a qui votaràs? A “qui” –responc– no gaire, fins al punt que estaria temptat de no votar. Però sí que sé “què” votaré; votaré República Catalana i com que tot el procés ha quedat emmerdat pel partidisme (no entenc l’obsessió d’ERC d’anar sola!, o entossudiment d’EnComúPodem per un referèndum impossible), triaré la “carta segura”, que és el president Carles Puigdemont. Ja anys enrere vaig votar l’Artur Mas, empassant-me els escrúpols de qui em deia, escandalitzat, que això era votar a la dreta. Jo responc: No; votant Puigdemont voto Catalunya. Una obvietat que gent sense escrúpols de veritat, com ha quedat palès en la conversa del ministre Jorge Fernández Díaz amb Daniel de Afonso. A ells no se’ls ocultava que qui liderava el procés independentista era el president i, per això, van intentar carregar-se’l. Un objectiu que gent molt d’esquerres, precisament pels escrúpols que jo obvio, van dur a terme.
Com molts cops, els extrems es toquen.
Hola Jaume
En primer lloc deixa’m dir que estic content que et vagis recuperant
També vull dir-te que he quedat una mica estranyat ?? de la teva intenció de votar CDC demà.
Si sempre t’ has definit com a home de progrés, no fora millor votar ERC que sempre han defensat l’ Independència i a mes tenen un programa de govern socialment mes avençat i sense casos de corrupció a les files?
En fi, com que jo si que no tinc clar que es el millor pel País, penso que els valors de l’ esquerra (com a opció) em donen mes garanties d’ honestitat.
Una abraçada
Jordi Biosca
Gràcies, Jordi, pels teus desitjos per la meva salut. I afegir una resposta sobre el que em dius de votar CDC o ERC. El teu comentaria el llegeixo passades ja les eleccions, el dissabte 2 de juliol.
Et diré que igual que em moc en llibertat en l’Església i que ja fa temps que no vull tancar-me en ideologies ni dogmes, en política estimo per damunt de tot la llibertat personal i la persona humana. Com a catòlic, anys enrere condemnava els protestants. Com a home educat en la moral tradicional, no acceptava altres formes de parella que la d’un home i una dona. Quantes coses afortunadament he anat desmitificant, per valorar la Terra i les persones..!
En política , pel fet de posar-me al costat de la gent pobre, vaig quedar enquadrat a l’esquerra. I vaig entrar a l’Ajuntament com a regidor en la llista del PSUC, amb el meu company i amic capellà Lljuís Hernández, que va ser el·legit alcalde. Però jo mai no vaig ser comunista. Vaig coincidir en la lluita contra la dictadura i contra la injustícia. Després, en trasfromar-se el partit en Iniciativa, vaig quedar dins ICV.
Però en produir-se el procés cap a la independència vaig convence’m que era l’hora d’anar tots junts per aconseguir la llibertat de Catalunya, per fer una societat moderna, justa i democràtica, que ens permetrai treballar pel poble, en especial per la gent més necessitada. En el procés he lamentat que els partits no hagin sabut estar a l’alçada. I m’ha dolgut molt que ERC per tal de guanyar a CDC hagi volgut anar sola. Si sumem els vots d’ERC i de CDC, aquestes eleccions les hauríem guanyat. I, en canvi, la nit electoral ens vam cansar de sentir i de veure mapes segons els quals a Catalunya guanyava CSQEP i el PP. Jo, amic Jordi, avanço rere el president de Catalunya que és qui ha de liderar i lidera el procés. Va fer-ho Artur Mas. Ara és Puigdemont, que ho fa esplèndidament bé. De fet, quan el govern de Madrid vol avortar el procés,ha estat contra Artur Mas que ha dirigit els dards, i ara, ¿ ho farà contra Puigdemont? Jo estaré al seu costat.
I no en càpiga cap dubte que quan tinguem la República catalana continuaré estant al costat dels pobres. Però, com sempre -sigui quina sigui la plataforma política que triï, i és que en trio una (cosa que no crec). treballaré per al poble. Amb llibertat, sense sectarismes, treballant per aconseguir que els partits enlloc ‘enfrontar-se d’entrada a partir dels seus cactecismes, s’uneixin per resoldre les necessitats fonamentals de la gent. Com deia Joan XXIII, fer junts el trams més llarg possible, abans de separar-nos per les diferencies.
Molt agraït per permetre’m parlar de tot això.