Llarvent, Escàs, Caregue…

Fotos, 1: Caregue i, més avall, Escàs; 2, Pujada a Llarvén

A punt de pujar al Pirineu llegeixo més pàgines sobre el Pallars. I em ve al pensament un dels poblets que més em va agradar quan recorria aquestes terres per escriure el llibre Santa Coloma als comtats catalans (2006). Recordo com em van agradar els pobles de Caregue i Escàs, que semblen bessons. Hi vaig anar perquè la parròquia d’Escàs és una de les moltes que tenen per patrona santa Coloma. Joan Lluís (El meu Pallars, 1967) ens ofereix una descripció foogràfica del poble. “A l’altre costat del riu Caregue hi ha el poblet d’Escàs, solitari, també a mig aire de la serralada entre el bosc i el riuet”. L’escriptor explica que en ser a Escàs preguntà al seu company, fill del poble veí, quantes cases hi havia. “Aviat ho sabràs –va fer–. Mira. Casa Donzell, Peró, Peritx, Madó, Cardaire, Casó, el Coix, Rebedí, Lendo i Colonxaina. Ja veus, ni la dotzena podem atényer” i  sentencià “que si la cosa dura aixís, d’ací a poc ni les pedres s’hi volran astar, amb aguest poble. No fa gaires anys, ancara érem catorze… Però no s’hi pot fer res, tothom vol córrer món. Les [els] hi semble que pr’avall astaquen les [els] gossos amb llangonisses”.

Em recordo que l’amic colomenc Miquel Seguer, artista pintor que feia molts anys que s’instal·là al Pirineu, en una entrevista que li vaig fer a Esterri d’Aneu, el setembre de 1999, (vegeu el llibre Gent de Santa Coloma, d’ Odei Antxustegi-Etxearte, 2004),  quan jo em lamentava que a Esterri haguessin aixecat cases de 14 pisos, em contestà que “segurament és un problema de proporció”, i afegí que “aquests pobles s’estaven despoblant i amb les carreteres, el turisme i la pràctica de l’esport s’han revifat, s’estabilitzen i creixen”. La Núria Garcia Quera veig que se d’admira, del progrés del Pallars, i el compara amb els testimonis que un parell de segles enrere deixaren en els seus escrits viatgers famosos, als quals la misèria que hi trobaven els horroritzava. No va ser fins ben bé als anys 1950, escriu la Núria, que al Pallars començà a entrar la modernitat, després de segles de viure ancorats en l’època medieval. Vegeu el testimoni més recent dels germans Maria i Salvador Sabarich (en la fota del costat, quan eren joves), en el seu llibre Llarvent. El bressol dels nostres records (publicat el 2012) quan parlen dels anys viscuts al seu poble: “Bé, tot s’ha de dir; la vida del poble també teniva la seua vessant més dura, tot s’haví de fer a suc de canell, treballar dur, treballar molt per guanyar poc, sense arribar cap duro a la butxaca, pro tot i açò, tots èrom feliços i estàvom contents amb lo treball i amb lo que es tenive”.

Joan Lluís conclou el capítol dedicat a Caregue i Escàs amb la contundent professió de fe del seu acompanyant, nascut a Caregue, després de confessar-li que ell no marxarà del poble: “No hi ha res tan bonic i tan gran com la naturalesa. No té els problemes dels hòmens; tot s’hi bellugue sempre igual, cada cosa al seu lloc i a la seva hora. Aquí el dia neix i more sense fer cap asgarriny. Les pobres auvelles i aquestos gossets no t’enganyen mai”.

Reproducció d’una pàgina del meu llibre anta Coloma als comtats catalans, any 2006