Moren dos capellans bons

Ahir em sorprengué al diari la petita esquela funerària de Joan Ramon Cinca, company del seminari i amic, retirat en la residència de la gent gran de Bagà, el seu poble natal. No  fa gaires dies vaig preguntar per ell. Les notícies no eren alarmants… I avui, en obrir la ràdio, m’assabento de la mort de mossèn Ballarín, personatge molt conegut que havia saludat més d’un cop, però amb qui no m’havia relacionat personalment, tot i que el llegia i l’escoltava a la ràdio. El sentia pròxim perquè els meus germans i diversos amics s’hi relacionaven, l’admiraven i me’n parlaven.

Amb Ballarín em va passar el que també m’ha ocorregut amb una pila de personatges que pertanyen en certa manera al món burgès, del qual, al venir i quedar-me a Santa Coloma, n’he quedat a l’altra riba. Fins també en l’àmbit eclesiàstic. D’ell ho vaig percebre quan vaig llegii el eu llibre Mossèn Tronxo on, lloant el capellà del terròs –el capellà de poble– em feu l’efecte que menystenia els capellans ficats en les lluites obreres, com els consiliaris de la JOC. Recordo que em provocà les ganes d’escriure un llibre en què el protagonista fos el capellà que treballa en els suburbis. Una vida menys “bonica” i menys “amable”, desproveïda, d’altra banda, de la aureola del rector rural de ser el paterfamílies del poble. Un aspecte que m’interessava dels seus escrits era el llenguatge, l’enfilall de paraules “estranyes” i dites que emprava. I d’ell he admirat el seu amor a Catalunya i la valentia com l’ha defensada.

Joan Ramón Cinca és la imatge oposada de la del “rector” de poble que continua sent la figura principal, no en l’ordre polític ni econòmic sinó en el opular i l’humà. Joan Ramon va renunciar a aquest paper i optà per fer-se petit, portant una vida pobra, entre els pobres. Li agradava presentar-se com a capellà obrer. Home amb estudis universitaris i d’una elevada formació cultural, molt ben relacionat amb persones “importants”, es va dedicar al món de la gent senzilla, en la línia dels germanets i germanetes del pare Carles Foucald. Al seminari va ser company del meu germà Abelard. Vaig mantenir, amb ell, una molt bona amistat. En el llibre dels meus vuitanta anys li vaig dedicar una glosa, que publico a sota d’aquest escrit.

Camins diferents, com també el de Lluís Hernández, que ahir vam recordar a les Oliveres. Camins que, no obstant, conflueixen en el mateix objectiu: acompanyar les persones en el difícil camí de la vida.

FOTOS: Joan Ramon Cinca, Josep M. Ballarín i Lluís Hernández. Aquesta darrera foto surt al documental “Santuaris de l’antifranquisme”; Lluís hi explica la lluites del barri de les Oliveres. Pocs dies després de la filmació va morir.

Barri de les Oliveres, davant la casa on va viure Lluís Hernández amb la seva mare, la senyora Pilar. Ahir, en la descoberta de la placa que ho recorda 

M’escriu en Joan Ramon

Dies enrere, quan vaig anar a Bagà no el vaig trobar; ara rebo carta seva. Una carta molt bonica, una mena de cant a l’amistat: “No ens hem fet gaire, però ens sentim a prop… no en l’espai; en l’entesa. No en la igualtat, sinó en la compenetració”. És la història de tantes amistats que iniciem al llarg dels anys i que després la vida les distancia, però que sabem que cremen en el nostre mateix foc. Una amistat que perviu “en el món comú que hem viscut i vivim”, i que ara, en arribar al terme del camí, contemplem i valorem.

¿Contents del camí fet? En Joan Ramon és l’amic que un dia em va dir allò que he recordat sovint: “Nosaltres esperàvem que hauríem canviat l’Església i la societat”. Com els deixebles d’Emaús, una confessió amb un toc de decepció. “Només” un toc, perquè ja sabíem que el treball al que ens hem lliurat és molt misteriós, i un és el qui sembra i un altre el qui dóna l’increment. M’escriu: “Jo, del meu món, n’estic content. N’haig de donar gràcies a Déu”.

I ara, des del retir, consumeix en pau el seu capvespre. Amb el goig de viure’l en el poble que el va veure néixer, que li és familiar: “Pel carrer sempre trobo companys d’infància i amors… i el poble ve a ser família”. Ara veu passar el temps, en mig d’un paisatge on la natura té una forta i bellíssima presència, les carenes del Cadí-Moixeró, el riu Bastanit, els prats, el cel… Em fa dentetes aquest caminar cap al límit, contemplant cada dia la sortida del sol, el seu recorregut pel firmament, i com arriba el capvespre, fins que es fa de nit.

Veure passar el temps, unit al temps del món. Quina sort!

……………….

“Vuitanta anys. Fragments del Dietari 1007-2009”, Edicions Fòrum-Grama, Nadal 2009–