Primavera i Rams. I un altre amic que ens deixa

Durant la matinada l’hivern s’ha retirat. Però quan m’he llevat, plovisquejava i el ruixim ha caigut una bona estona, fins ara –les onze ja tocades–, que fa sol. Un sol tímid molt agradable, un sol tebi, mentre al cel hi ha encara força núvols. Tornarà a ploure? També comença avui la Setmana Santa amb el  Diumenge de Rams, pòrtic festiu d’aquests dies que molt prefereixen dir-ne les vacances de primavera.

D’aquí una estona aniré a la plaça de l’Església. Vull veure la sortida de la burrica i la gentada que s’hi haurà aplegat per a la benedicció dels rams de llorer i d’olivera, les palmes i els palmons. Estranya festivitat, religiosa, social, folklórica. Nosaltres, els capellans “rojos (que deia la gent) de ja fa cinquanta anys, la vam treure del carrer en l’intent de retornar-li el caràcter litúrgic. Avui segurament tractaria la “religiositat popular” d’una altra manera. Hi pensaré al llarg de la setmana que comença demà, i ho aniré comentant en les gloses del capvespre.

Haig d’afegir al que porto escrit una altra nota, un cop més una nova mort: la de Carles Flavià, “l’actor còmic” –com el presenta la TV– que jo recordo com el rector per un temps breu de la parròquia colomenca de Santa Rosa, company i bon amic, sobre tot de Lluís Hernández.

Un capellà “original” amb el qual havia parlat diverses vegades de l’apostolat que feia. Li agradava anar de nit a Barcelona, als barris baixos, i enraonar amb gent de “mala vida” i amb artistes de carrer i de sales d’oci, també amb prostitutes, gais i gent “de mal viure”… Un apostolat que el va acostar a la gent potser més pobra, en el sentit evangèlic. I acabà ell mateix fent-se un personatge del món de la gresca i de la nit barcelonina. El Lluís m’havia dit més d’un cop que sota la imatge del còmic “anticlerical” i destraler hi havia l’home que estimava la gent, l’antic capellà, però “secularitzat”.

Total: uns elements –els de la glosa d’avui– per lligar i fer la compota que és la vida: el pas del temps, la successió de les estacions, la litúrgia religiosa, la festa al carrer… I cadascú de nosaltres d’espectador del gran teatre del món. I, al mateix temps, de petits actors que després d’una breu aparició en l’escenari ens acostem sigil·losament a  la porta, i desapareixem.

I un the end?