“Nou viatge al Pirineu”

Dijous de la setmana que ve (Setmana Santa) em trobaré amb els amics colomencs al petit poble d’Escós, del Pallars Sobirà, on passarem el cap de setmana. Però jo ja hauré pujat al Pirineu el dilluns. M’agrada anar amb els amics però cada cop trobo més a faltar les llargues estones de solitud, enmig de paisatges grans. Com l’altiplà que baixa de Santa Coloma d’Erdo cap al poble de la Bastida de Bellera, pobles deshabitats i en avançat procés d’enfonsament. Intento imaginar com seria la vida, anys enrere, en aquests llocs. Veig els nens i les nenes que baixen saltironant i enriolats a l’escola…,  i l’home que llaura, la mare estenent la roba sota un sol radiant… De vegades he tingut la sort de coneixe’n els darrers habitants d’un poble perdut, un matrimoni que era a punt de tancar la porta per sempre, a Llessui, o els últims estadants de Santa Coloma de Cuberes, construït sota d’una gan balma, abocada a la val de l’infern. O disfruto, llegint llibres com Dos taüts blancs, dos taüts negres,  que tan bé evoca la vida desapareguda de la vall de Carreu!

Per preparar la propera estada d’una setmana al Pirineu vaig ser a Altaïr per comprar un mapa dels Pallars. Remenant, em cridà l’atenció un que desconeixia, però del qual em resultà familiar l’autora, filla d’uns barcelonins que estiuejaven en una de les torres de les nostres cosines de Pallejà. El llibre du el títol de Nou viatge al Pirineu, l’autora és la Núria Garcia Quera. “Quera”, de la llibreria d’aquest nom del carrer Petritxol. Quina enveja sento, llegint el llibre. Porto ja més de 100 pàgines i això que el vaig començar fa quatre dies i que m’hi entretinc perquè estudio els itineraris i copio més d’un fragment del text.  Com per exemple aquest, de quan pujant des de Rialp arriben a Sant Romà de Tavèrnoles, i la N-uria té al sensació “d’estar vulnerant un secret envoltat de solitud”:

“Quantes ànimes deuen vagar encara entre tanta runa! Quantes vides s’hi han escrit? Quantes dones hi han parit enmig del dolor? Quants padrins han mort sobre màrfegues de palla? Quants petons han vist els seus pallers? Quants pallaresos van dir adéu per sempre al poble on havien nascut?” Núria Garcia Quer va marxar de casa als dinou anys per fer-se càrrec del refugi d’Amitges. Quan no està obert, baixa  a Tornafort, que és un viu.

Ella se sadolla de paisatge. Jo l’enyoro.