Vivències

Llegint el llibre de la Núria Garcia Quera (Nou viatge al Prineu) m’admirava que la narració m’agradés tant. Porto ja, amb ella, una setmana caminant, pujant, baixant, enfilant un poble rere un altre, veient sempre muntanyes i valls. I la lectura no és que no em cansi sinó que m’atrau i em té atrapat. Què ho fa? Ho comparo amb els articles que els excursionistes solen escriure, en general tan pesats: que si “ara agafo una pista i en arribar a un casalot abandonat giro a l’esquerra, on s’inicia un sender amb força pendent. Des d’allí es veu el cim. El camí puja fort, fent ziga-zagues…” És cert, no són escriptors. Però jo diria que és la manera de fer la caminada, que reflecteixen els escrits. La dèria de caminar, de fer milles, de fer cims. La Núria –i la seva companya– parlen de vivències. I ho comenten. Parlen amb les persones que troben. S’interessen per la vida que porten i els pregunten per com es vivia anys enrere al Pallars.

Un dia de la curta estada que farem a Escós, ens proposa l’Albert d’anar a la vall de Cardós. A mi m’agradaria molt. Amb els Varela hi havia pujat molts estius. Els seus nens eren petits i res millor per a ells que un càmping. Anàvem a Les Contioles d’Ainet de Cardós. Vam fer moltes excursions, molt boniques. Però anant en colla camines, enraones i contemples el paisatge. Però no hi entres gaire endins. La Núria del llibre que estic llegint explica que al Pallars va fer amistat amb una dona del petit poble d’Enviny, de qui diu que havia viscut “la major part de la seva vida a muntanya, estius sencers fent de vaquera”. Però una setmana van fer plegades una travessa i per ella va ser un descobriment. “No parava de repetir que no entenia com fins als quaranta anys no havia trepitjat aquelles muntanyes tan a la vora de casa seva, i aquella manera de conèixer-les. Tot la sorprenia, tot l’admirava, tot era nou”. Tant ho va viure que va deixar la feina, per acostar-se a la muntanya. I ara és la capatàs d’una colla d’homes especialitzats a recuperar camins vells per encàrrec d’ajuntaments, consells comarcals i particulars”.

És aquella manera de conèixer el territori el que l’ha canviat.  D’entrar-hi i de descobrir-ne la vida. Sortir d’un mateix per escoltar, i deixar-te guanyar per un món que et parla del temps, de la caducitat de les coses, de la teva petitesa, en contrast amb la perenne i immutable presència de les muntanyes i del cel, de les estrelles, del sol. El fluir de la vida en un món que et parla d’eternitat.

(Dibuixos fets al càmping Les Contioles, d’Ainet de Cardós, any 1982)