El paisatge, com la nostra casa

Un apunt, només, per acompanyar les imatges. He sortit amb la colla dels amics de les excursions mensuals a fer una caminada pel Tavertet. El dia, esplèndid, si bé a l’iniciar la caminada un vent fort i gelat m’ha fet témer que ens esgarraria la sortida. Però aviat s’ha calmat del tot i hem pogut seguir el camí que borda per dalt la cinglera que du a l’Avenc. A la fondalada, les aigües del pantà de Sau, amb només visible la punta que remata el campanar. Mirant direcció a ponent, l’esvelta imatge del Pedraforca. I al nord, la carena nevada dels Pirineus.

Contactar amb la natura és un goig molt gran. Els companys més d’un cop m’han dit que les excursions són una de les vivències de què guarden més bon record. Ho pensava guaitant la immensitat del paisatge, els boscos de verds intensos i foscos, amb els roures vestits, encra, de fulles color coure. I per damunt del cap, el cel blavíssim, i el sol intens, d’agrair, en una jornada molt freda. Basti apuntar que a l’Esquirol, a la tarda, el termòmetre marcava dos graus sota zero.

Quan un recorre aquestes terres que a còpia d’anys i de visites ha fet seves, sent que és a casa. El nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, quan en el discurs d’investidura va dir que treballaria per Catalunya, s’afanyà a dir que, per ell, la pàtria és la terra, el paisatge, els rius… I, naturalment—afegeixo—, els records que en pengen. Podria citar les nostres pujades a Cabrera i al Puigsacalm, l‘excursió resseguint el pantà de Sau, l’ascensió a Bellmunt… O els personatges i els fets que els llocs evoquen com, aquí, la gegantina figura de Jacint Verdaguer, o els monjos del monestir de Casserres, de qui em sembla sentir les salmòdies.

Vagis on vagis del teu país combregues amb el paisatge i evoques un passat que és teu: el més pròxim i el dels avantpassats, que amara la teva cultura. Viure-ho en uns moments tan il·lusionants com els actuals és reconfortant.