17, divendres / Can Zam no pot esperar més (*)

Grup del barri del Fondo, dirigint-se a Can Zam per unir-se a la manifestació reivindicativa del parc, el dia de Reis de fa quaranta anys

Tornar a escriure sobre Can Zam em costa molt perquè el parc ja hauria d’estar acabat des de fa temps. Almenys (atès que les obres del metro ho han obstaculitzat), s’hauria de tenir un projecte definitiu, consensuat per l’Ajuntament i els ciutadans. I em cansa parlar-ne amb to reivindicatiu perquè, sense por d’equivocar-me, diré que és la reclamació més important  i més antiga que hem fet mai i, no obstant això, després de més de trenta anys d’Ajuntament democràtic no se sap encara quin final tindrà.

En el Pla Popular i en l’imaginari col·lectiu sempre s’ha tingut clar que tot el terreny de Can Zam havia de convertir-se en el gran parc de Santa Coloma, al servei de la gent i del prestigi de la ciutat. Ens fixàvem en el parc de la Ciutadella (de Barcelona). Un parc de 30 hectàrees, si fa no fa la mateixa extensió que els terrenys de Can Zam. Algú, pensant en el seu manteniment, va defensar un parc forestal. Però prevalgué la idea d’un parc urbà (com vam proposar des de la revista Fòrum-Grama), inserit en la ciutat i amb una rica varietat d’espècies arbòries. Un parc amb les característiques que admirem (i envegem) dels parcs que tenen la majoria de ciutats ben fetes, lluny del que són els parcs firals que, com els càmpings, de verd només en tenen les copes dels arbres.

El pròxim dia de Reis farà quaranta anys de la reivindicació més multitudinària que s’ha fet per reclamar el parc, coneguda com la “manifestació del cavall”. ¡Quaranta anys!, i trenta d’Ajuntament democràtic. D’aleshores ençà, el parc només ocupa una tercera part dels terrenys. Què es pensa fer en la resta? Em pregunto si la resistència a ampliar el parc es deu al fet que els que manen s’inclinarien per altres objectius, i deixen passar els anys esperant que els nous usos “provisionals” –però presumptament desitjats– acabin imposant de facto la destinació que prefereixen. Ja quan jo era regidor d’Urbanisme, companys meus (regidors com jo) somiaven ubicar a Can Zam els equipaments que els reclamaven els ciutadans, o els que ells havien ideat: fos un CAP, fos una biblioteca, una escola o  un camp de futbol… Hi insistien tant, que fins i tot el bon alcalde Lluís Hernández més d’una vegada em preguntà si no hi cabrien; jo li responia que la pregunta és si es vol o no un parc com déu mana.

Han passat molts anys i la ciutat i la gent han canviat molt. He sentit veus que diuen que els ciutadans quan volen fruir de la natura agafen el cotxe i se’n va al camp, de manera que un parc verd no es necessitaria. Opinions com aquesta, o dubtes com em sembla endevinar que tenen els polítics, em du a creure que el que cal és reprendre el debat sobre el valor que té un gran parc, justament avui!, quan les ciutats s’han densificat tant, i la natura se n’ha allunyat, expulsada pel totxo, l’asfalt i el ciment. En temps de l’alcalde Bartomeu Muñoz vam tenir un debat a porta tancada amb la Comissió d’Experts. Aqest debat l’alcalde e ls’inventà per avortar el procés reivindicatiu popular, que havíem endegat. En la trobada els vam desmuntar els seus raonaments, que rebaixaven l’objectiu d’un gran parc urbà, verd i frondós. De la Comissió mai més en vam saber res. Però l’alcalde va aconseguir que el debat ciutadà no prosperés.

El debat que reclamo ha de ser obert, amb la participació de ciutadans, professionals i polítics, I com que el tema és tan principal, s’ha de donar a conèixer profusament, si més no, a través del full l’Ajuntament informa, com es va fer amb la campanya contra la MAT. El futur de Can Zam i els del parc és massa important perquè es decideixi en un trist despatx.

(*) article meu publicat a 0.2 Diari de Santa Coloma, desembre 2015

Manifestació a Can Zam trenta anys després

nota: se me’n surto, avui o demà penjaré diversos articles que van aparèixer a la revista Fòrum-Grama.