19, dissabte / Dia de reflexió

Escric la glosa d’avui ja a punt de la mitjanit. Arribarà als amics que segueixen el blog en ple dia de reflexió, una dedicació que potser mai ha estat tan adient com en l’actual contesa. Perquè, sabeu bé a qui votareu? De saber-ho potser sí però el que són els ànims –almenys en la banda dels independentistes que hem vibrat tants cops i amb tant d’optimisme aquests darrers anys– noto un desànim evident. Jo també el sento. Un cop que semblava que era la població que obria el camí, ens hem trobat com taponats per culpa dels partits. ¿Com podrem guanyar presentant-nos desunits i al ralentí, sense tenir encara format el govern?

Anit vaig intentar seguir el debat dels set caps de llista. Quina desgràcia, quin xafarranxo, quin guirigall, quina falta de saber fer, d’escoltar, de debatre els arguments i les idees… La pobra Mònica Terribas nedava mig engolida per les aigües agitades pels polítics, incapaç d’ordenar la conversa i fer-la girar entorn dels temes d’interès, i que cadascú exposés el seu programa, l’argumentés i respongués a les objeccions dels altres.

No vaig resistir i vaig tancar la televisió. No puc dir qui ho va fer menys malament. Potser en la poca estona que vaig seguir-los salvaria l’Oms (anava al seu rotllo, amb tranquil·litat) i el Duran i Lleida (que té una bona veu i bona oratòria, però l’argumentació només topica). La meva sensació és que els partits nous pujaran molt. Són joves i semblen estar més a prop de la gent. De moure’s amb la gent del carrer. Però no crec que desbanquin el Rajoy i per mi, segons com, millor: el Rajoy no pot enganyar ningú mentre que els altres, sí. Com el Zapatero. Diuen els d’En comú Podem que ells tenen a les seves mans el referèndum. Hi haurà babaus que s’ho creuran. I estarem novament una pila d’anys intentant construir el país nou per adonar —nos al final— que no podem esperar res, de Madrid.

Sense il·lusió, encara que convençut, votaré ERC al senat i Democràcia i Llibertat al congrés dels diputats. És dir: a Junts pel Sí. A l’espera que el vent torni a bufar i revifin les brases.