La cerca de l’Absolut

Avui entro en una reflexió més profunda per explicar perquè no he abandonat la fe, malgrat la pèrdua de la religió en aspectes més o menys importants, fins al punt que a mi se’m podria qualificar decristià  institucionalment no practicant. Diria que no solament no he perdut la fe sinó que hi he aprofundit i que la visc de manera més plena. Deia, en l’escrit anterior, que la meva creença em ve de quan era nen. Això no vol dir que fos una fe infantil. Era una vivència tan real i tan substancial com l’amor que sentia pel meupare, o com l’enyor de la mare, o el goig de conviure amb els meus germanets… Hi ha coses de quan era nen que al fer-me gran les he anat deixant perquè se m’han quedat petites, com la il·lusió pels Reis Mags, l’afició a jugar amb els soldadets de plom o a fer castells amb les peces de fer cases. Però les vivències que et fan a tu, i que són les llavors de l’arbre en què ens anem convertint, aquestes et queden sempre. N’he apuntat algunes i podria afegir, per exemple, l’amor a les bestioles que ens encomanà el papà, o la familiaritat amb els llibres. 

I sobretot la fe. I no, com diuen persones que no creuen, que sigui perquè em salva de la por a la mort, sinó perquè la fe m’ajuda a trobar una resposta coherent al misteri de l’existència, resposta que cerco des del més íntim de mi mateix i que mig entreveig com el “Déu a l’horitzó”, del qual parlava el filòsof Javier Zubiri i que, d’una manera més simple i espontània, seria el que fa que la humanitat, sempre i arreu (exceptuant a l’Europa moderna), sigui religiosa. La tendència de l’home a creure ¿no s’explica millor perquè la fe dóna més sentit a la vida que no pas atribuir l’existència a la casualitat? Hi pot haver persones a les que la ignorància o la por les pot dur a inventar déu, però ¿per què negar que a moltes altres persones sigui la reflexió, o un cert sentit comú que les hi condueix? 

Segurament que per viure obert al més enllà i esperar-ne una resposta calgui una bona dosi d’humilitat. Acceptar que la raó per gran que sigui, davant del misteri (com davant de la bellesa o de la bondat i, sobretot, davant del mal), té ben poques coses a dir, es fa difícil a l’home d’avui, que ha posat tota la fe en la raó. Però davant de la falta de resposta, la pregunta sobre la existència continua preocupant-nos. ¿No recordeu aquella cançó de la Guillermina Mota en la que es preguntava “¿Per què si estic tan avall, sento coses tan altes?” Sant Agustí, partint de la seva agitada experiència arribà a la conclusió que encara que no ens n’adonem, sempre estem cercant Déu: “Irrequietum est cor nostrum donec requiescat in te” (“El nostre cor viu neguitós fins que no descansa en Tu”). 

A mi, de petit la vida em posà en una situació que em podria haver destarotat per sempre: ho tenia tot, ho vaig  perdre tot. Però em quedà la fe dels meus pares que, del no-res, m’ha posat en el camí que m’obre a l’Absolut. ¿Per què l’hauria d’abandonar, si m’omple i em fa feliç?