Obert des de petit al més enllà

Deia, en l’escrit anterior, que he viscut els desencisos pels que ha passat l‘autor del llibre El Regne i tants companys meus, tanta gent i jo mateix, i que a ells els ha allunyat de la fe (o de la religió, que no és el mateix) però a mi no. Per donar-me una explicació de perquè és així, recorro a la infantesa perquè tinc la certesa que hi contribueixen en gran manera les vivències de quan era petit. ¿No es diu que som el que hem estat de nens? La religió diria que me la van inculcar al col·legi, on vam entrar interns acabada la guerra, l’any 39. Jo tenia llavors nou anys. Els  padres ens van rebre molt bé, i l’ensenyança religiosa sota el lema dels escolapis “Pietat i Lletres”, tot i que tenia un caràcter molt espiritualista, estava orientada a fer dels alumnes persones bones i honestes, en què la religió tenia un pes positiu i important. 

En els anys de la guerra els cinc germans vam viure sols amb l’àvia, totalment isolats. De religió o de missa no se’n parlava. Amb l’àvia, en tot cas, alguna al·lusió a cl’odi a la religió, com un tret de la maldat dels rojos. L’Església era perseguida, el culte havia quedat abolit. Des de la torre on estàvem vam veure cremar el convent de monges de l’altra costat de la via del tren. Els milicians van venir a casa i davant nostre van destruir les imatges dels sants. Diria que aquests vestigis religiosos formaven part de la nostra identitat cultural, d’una família barcelonina benestant, educada en la religió catòlica. 

Però la meva creença en Déu, i en el cel i en els sants –empro la paraula creença en un sentit no teològic sinó senzillament humà– formà part de la meva vida de nen. I era així perquè havent perdut la mare quan jo encara no tenia tres anys, el buit degué ser molt gran, sobretot per al meu pare, que estava enamoradíssim de la seva esposa. En ell, l’absència de la dona estimada el portà encara més a Déu, a prop de qui tenia la certesa que es trobava la nostra mare. Recordo les anades al cementiri. A la mare li dúiem un ram de les flors que a ella més li agradaven. Ens assèiem al costat del sepulcre i parlàvem amb ella, però pensant que ens escoltava des del cel. Quan anant els cinc pel carrer, tots igualets, alguna persona al saber que érem orfes ens compadia, jo pensava: “Que tonta, la meva mare és al cel i ella no ho sap”. Era com un secret! 

Amb els anys i en molts aspectes, la religió ens ha pogut caure com un vestit que s’ha fet vell. Però jo puc dir que aquella fe de quan era nen, viscuda en una situació límit, m’ha mantingut sempre oberta la finestra de l’ànima al més enllà.

 FOTOS: a dalt, els cinc recent morta la mare (jo sóc el tercer). En llatí es llegeix “El Senyor és amb tu”; a sota, el nostre pare amb un ram de dàlies a la  Rambla, camí del cementiri; aquí a sobre, la mare poc després de morir