11, divendres / Exposició contundent

Esperava amb interès l’entrevista de l’Artur Mas. Confiava que parlaria de manera concisa i clara, amb coneixement de causa; i així ha estat. L’escoltes i entens tot el que diu. Parla amb una claredat meridiana. ¡Quin error tan gran que per les crítiques malèvoles que se li fan, per l’odi arterament generat, per dogmatismes excloents,  se l’eliminés. ¡Que poques persones d’un nivell semblant trobaríem en el món polític  espanyol i català!

Les coses les ha deixat ben clares: 1) Per responsabilitat democràtica, per mandat de les urnes, Junts pel Sí i la CUP continuaran cercant l’entesa, fins que s’esgoti el temps, que serà el 10 de gener. 2) Arribat el cas, s’anirà a les eleccions, per imperatiu legal. 3) Les eleccions no són la millor solució. Però tampoc un drama. Si hem esperat tres-cents anys, que més tindria esperar trenta dies? 4) Junts pel Sí i la CUP són dues formacions antagòniques. Costarà molt l’acord. Però hi estan obligats perquè el resultat de les urnes ho mana. 5) La figura del president no és una moneda de canvi. Retirar-lo seria donar la direcció del procés a la CUP, que només té 10 diputats. 6) A l’acord s’ha d’arribar en el programa, i cap de les dues formacions n’h  de sortir derrotada.

Afegeixo que he vist l’Artur Mas molt fresc, molt segur, contundent. Fins i tot rejovenit (miracle de les maquilladores?). A estones Josep Cuní  s’anava fent petit, petit i jo temia que es fongués. Interrompia el discurs del president, que li etzibava un  “Esperi, esperi, esperi…” queel desermava. Total: una injecció de moral. El silenci que precedeix l’esclat de la tempesta. Quan finalment tinguem govern, els motors es posaran en marxa. Les brases quan el vent bufa revifen. Ara: no serà dels quarters dels polítics que s’aixecarà la ventada, sinó que vindrà del carrer, de la gent.

Esperar, per tant, tranquils. Keep calm!

Avui el sol s’ha acabat imposant a la boira