5, dijous / Incomprensible!

Tenia la intenció de no parlar de política fins que la situació de suspens insuportable acabés, però s’han donat dos fets que no sé si dir que em desconcerten o que em sulfuren. Per això aparco la reflexió sobre el treball de les parròquies de Santa Coloma, fundades fa cinquanta anys, i em fico en la política.

En primer lloc, em refereixo a la petició dels unionistes al Tribunal constitucional que suspengui l’aprovació de l’escrit que s’ha presentat al Parlament. Que això ho facin el PP i C’s fins i tot diré que m’agrada. Del llop és milllor veure’n la cara que la pell d’ovella amb què es pot vestir. Afirmen ser catalans i, evidentment, ho són, com pot ser-ho també una rubinada, de la qual els efectes són dolents. Si poguessin farien de Catalunya una mera província espanyola, no en reconeixerien la nacionalitat i no pararien fins a fer desaparèixer la llengua. Però, que se’ls ajunti l’Iceta i, sobretot, que Pedro Sánchez s’uneixi a Rajoy i proclami que no és el 60% dels catalans que està per la independència sinó només els del 3%, és un escarni i un insult. Em pregunto: i què fan els amics socialistes de Santa Coloma, tan callats? No podrien ajudar el PSOE a entendre què passa aquí?

L’altre fet  és la resposta negativa de la CUP i de Catalunya sí que es pot a la investidura de Mas com a president. ¿Com pot ser que en uns moments tan greus en lloc d’escoltar la veu de la majoria d’independentistes s’enroquien en la seva minoritària determinació? Rajoy vol el cap d’Artur Mas ¿i nosaltres els el servirem en 

safata de plata? Gent de tota mena –i cito persones tan poc suspectes de proximitat convergent com Lluís Llach, Ramon Cotarelo i Raul Romeva– ¿no aposten per Artur Mas? Si la CUP o Catalunya sí que es pot creuen en el “seu” model de país tenen tot el dret del món de proposar-lo, però em sembla abusiu que aprofitant-se d’una xiripa, vetin la figura de Mas, posant en perill el procés. En política, en moments greus o transcendentals cal que el màxim de persones i d’institucions s’uneixin per al bé comú, ni que provisòriament s’hagin de posposar els propis catecismes.

Per què no recorden que persones que avui són a la CUP o a Catalunya sí que es pot, recent estrenada la democràcia havien combatut l’alcalde Luís Hernández, que titllaren de traïdor, i avui pregonen que va ser un bon alcalde? ¡Com canvien les apreciacions, amb només una mica de distanciament!

Adjunto un escrit de Vicenç Partal, que trobo molt interessant.

Per què és tan important el ple de dilluns?

Vicent Partal ( Dimecres  4.11.2015)

La reacció desproporcionada de l’estat espanyol i dels partits unionistes a la convocatòria del ple de dilluns, en què s’ha de votar la declaració sobre la desconnexió, indica que aquesta convocatòria concreta té la màxima importància. Però crec que en general no som conscients de l’abast del que hi passarà, i de fins a quin punt serà fonamental. Per això m’agradaria referir-m’hi amb detall

Espanya ha situat el debat sobre la independència de Catalunya –si més no, l’hi ha volgut empènyer– en el terreny de la legalitat. Però Espanya sap que, al món, el principi que impera en els processos d’independència no és mai el de la legalitat, sinó el de l’efectivitat. Quan hi ha fets consumats, ningú no es pregunta quina legislació hi ha portat, sinó com adaptar-se a la nova realitat. Quan els espanyols, amb l’habitual manca de coherència, afirmen rotundament que cap constitució no reconeix el principi d’autodeterminació, en el fons deixen clar quin és el principi rector de la societat internacional. Si cap constitució no reconeix el principi d’autodeterminació, però, en canvi, constantment apareixen nous estats que tothom reconeix, això només pot voler dir que la legalitat prèvia té un paper secundari i que allò que compta és el principi d’efectivitat. És a dir: aquest nou estat existeix o no? Controla el seu territori o no? Em convé entendre-m’hi o no?

Legalment, a l’hora de reconèixer un estat, la definició que preval és aquella de Jean Bodin, que diu que és un ens jurídic capaç d’imposar en tot moment les seues lleis a tot el seu territori. De manera que si combinem aquests dos elements hem d’entendre que la votació de dilluns és escac i mat. I per això van de bòlit mirant d’evitar-la com siga.

Dilluns el Parlament de Catalunya votarà i aprovarà que vol crear en un termini breu una república independent. Però sobretot, i aquesta és la clau, declararà il·legal el Tribunal Constitucional espanyol. Internacionalment, és evident que aquesta mesura ens deixa de ple en una situació nova, que difícilment pot tenir marxa enrere. Perquè Espanya ja no podrà invocar que Catalunya en forma part, mentre que Catalunya podrà demostrar, a la comunitat internacional, que ja no forma part d’Espanya. Com? Menystenint les sentències del Constitucional a partir de la nova legalitat que dilluns haurà començat a bastir.

Imaginem-nos la situació. El parlament vota i aprova la resolució. El govern espanyol reacciona decretant la inhabilitació de la presidenta del parlament. Però aquesta –el parlament, de fet– fa cas omís de la sentència i simplement continua presidint les sessions i dirigint el dia a dia de la cambra. Quina explicació possible té això als ulls de qualsevol govern estranger? Només una: que Espanya, a la pràctica, és incapaç de controlar Catalunya i que Catalunya, de fet, comença a ser l’estat independent que ha anunciat al món que vol ser.

La votació d’aquesta resolució, doncs, serà un salt monumental per al procés, i la gran notícia és que això passarà dilluns. Perquè, per més nervis i tensions que vulguen crear els qui s’oposen a la independència, la realitat és tossuda i tenim l’aritmètica democràtica al nostre costat. I això, al final de tot, és l’única cosa que compta en realitat.