4, dimecres / Fa cinquanta anys

No he vist encara la revista Diari de Santa Coloma, d’aquest mes, que deu estar a punt de ser al carrer. Hi sortirà un breu reportatge de Jordi Corachán sobre la fundació, el setembre ha fet cinquanta anys, de les parròquies de Singuerlín, riu, faval i Fondo. L’espai que hi pot dedicar és massa breu per exposar què significà aquest fet, quina repercussió ha tingut en la ciutat i –la darrere pregunta que em va fer– què en queda de tot el que les noves parròquies van fer.

Com es lògic, hi he pensat moltes vegades i en dies successius n’escriuré alguna cosa més. Cal dir, però, que el moviment que aquelles parròquies van originar no era una cosa aïllada. Tota l’Església havia estat sacsejada pels aires renovadors que vivia l’Església universal, en especial l’europea, que van cristal·litzar en la celebració del Concili Vaticà II. El papa Joan XXIII va resumir els efectes que n’esperava amb una paraula que es va fer cèlebre, l’aggiornamento, la posada al dia de la vetusta Església. Obrir-se al món, acompanyar  la humanitat en la recerca d’una vida més justa i més humana en uns moments de gran desconcert, convertir l’anunci de l’evangeli en el que va ser en temps de Jesús: una bona notícia, la proclamació del valor i de la dignitat de les persones, que fa que tota activitat que es dugui a terme ha de fer-se al servei a l’home.

Aquí a Santa Coloma ho vam viure jo diria que amb passió i il·lusió. L’Església “sortí al carrer” i anuncià a la gent que la persona era el valor més important. ¿Recordeu les categòriques afirmacions que els joves van fer seves: “No sou màquines ni bèsties”,“Sou persones humanes”, “Sou fills de Déu”, que escoltaven quan la ciutat era un suburbi inhumà i el treball una esclavitud? Com Jesús de Natzaret, l’Església volia passar enmig de la gent fent el bé.

M’hi fa pensar, en aquells temps, l’admonició que el papa Francesc dirigeix repetidament als cristians d’avui: “Sortiu al carrer, feu soroll..!”