6, divendres / Nomenament del successor de Martínez Sistach

 

Juan José Omella, nou arquebisbe de Barcelona. Fill de Cretes(la Franja, Aragó), actualment bisbe de Logroño

Una noticia llargament esperada que m’agafa de sorpresa –de tant esperar-la, i amb tants dubtes– i perquè l’escollit és, per mi, una persona totalment desconeguda. Dies enrere a facebook ja es parlà d’aquest nomenament com a cosa feta. L’articulista el presentava com una victòria de l’Església conservadora espanyola. Un gol, que a mi m’estranyava molt que li poguessin haver fet al papa Francesc, precisament en la diòcesi de Barcelona, cridada a ser un dels focus principals de la renovació eclesial a Europa, amb les diòcesis de París i Milà.

Una cosa em va fer veure el nou bisbe amb uns altres ulls. És fill de la Franja, concretament del poble de Cretes que he visitat molts cops, des de les meves estades del poble veí de Calaceit, un poble que m’agrada molt. En aquells verals tothom (tothom!) parla en català. I aquest matí escoltant el capellà d’Església plural Josep Torrents als Matins de TV3, quan pensava que en faria una dura crítica si el perfil que vaig llegir a facebook es corresponia amb la realitat, he acabat de fer-me’n una imatge molt positiva. Ha dit, Torrents, que aquest home l’ha triat personalment el papa, que feia temps que pensava en ell perquè coincideix plenament amb la seva concepció de l’Església: la proximitat amb l’evangeli i amb les persones. Esperem –ha dit Josep Torrents– que l’Església catalana recobri el dinamisme que amb el pontificat de Martínez Sistach ha perdut. “A Sistach –ha afegit– li van encomanar que pacifiqués la diòcesi, que es trobava dividida en posicions enfrontades; i la va pacificar tant, que ha quedat adormida”

Penso en l’Església de Santa Coloma. ¿No li convindria una bona injecció del dinamisme que caracteritzà l’Església colomenca d’ara fa cinquanta anys? Perquè, establerta enmig d’una populosa i difícil ciutat com és la nostra, sigui el llevat de què parlà Jesús: atractiva i dinamitzadora, impulsora d’una societat més humana, més justa, més bonica, de la qual col·loquialment poguéssim dir que és la imatge del regne de Déu a la terra.