Demà, 11 de Setembre, celebrarem la Diada nacional de Catalunya de la manera que fa anys que desitjava: no evocant una derrota i menys encara amb la pantomima que se sol fer de la hissada de la bandera i l’ofrena floral de les entitats locals. No; sortirem al carrer amb un esclat d’alegria perquè sentim a prop l’assoliment de la llibertat, cosa que ens facilitarà construir un país nou, abandonades les formes arcaiques de la política i decidits a fer que siguem els ciutadans els qui marquem les pautes a seguir.

Em fa il·lusió, una mica cansat de les diatribes i disputes de poca volada, i del clima  que creen els debats polítics quan en lloc de dialogar, es condemna l’adversari amb arguments sovint falsejats. Demà, en canvi, em trobaré amb una multitud de persones mogudes per la il·lusió de fer net, de construir un país nou en el que hi càpiga tothom i tothom s’hi pugui sentir a gust.

A la Meridiana! Quants cops he seguit aquesta per sortir de Santa Coloma i anar d’excursió pel territori català, o per arribar a diferents llocs d’Espanya o pujant nord enllà, camí, per exemple, de Sens i de París. Quan em moc per Catalunya i contacto amb pobles i disfruto dels paisatge, em reafirmo en la idea que la pàtria és això: la gent, el paisatge… i la història, que han anat modelant la terra i els qui hi viuen. Ho sento a Catalunya i ho percebo Espanya endins, o quan vaig a nord enllà i pujo, per exemple, fins a Sens per trobar els vestigis d’on ve la nostra jove patrona santa Coloma. Cada terra fa la seva gent i un aprèn a estimar totes les pàtries.

Demà, 11 de setembre i com ja fa anys, en lloc de la falç al puny –com diu la lletra dels Segadors- ens plantarem a la Meridiana amb l’arma més bonica, més poderosa i més contagiosa que tenim: el somriure als llavis. Perquè la trobada de demà és la plasmació fotogènica de la via que ens ha de dur a la llibertat.