L’Algars fregant Caseres (Catalunya). El riu separa (!) Catalunya i Aragó

Els qui critiquen la independència de Catalunya amb arguments equívocs diuen que fer un estat nou és aixecar noves fronteres, cosa –addueixen– que va contra el sentit de la història, que és abolir-les, d’acord amb el fenomen modern de la globalització. Si per frontera s’entén  una barrera, un mur impenetrable com són les de Corea del Nord, tenen tota la  raó. Un exemple de la transparència fronterera és Europa.  Per Europa viatgem sense passaport. Però continua havent fronteres administratives que tenen per finalitat l’organització dels diferents països. Les persones que estan contra les fronteres, sense distincions ¿per què no fan campanya per suprimir els estats europeus i fer d’Europa una unitat homogènia? La resposta és òbvia: l’organització d’Europa ha de ser piramidal, de manera que el màxim poder és al vèrtex i en plans successius, de dalt a baix, es creen els ens que apropen el poder al ciutadà: serien els països, els lands o regions autònomes, les vegueries, els ajuntaments, les associacions i, finalment, els individus.

Per poder actuar degudament es creen les delimitacions administratives que, quan són entre nacions, en diem “fronteres”. La permeabilitat d’aquestes fronteres depèn de quin caràcter els donen els respectius governs. Avui mateix ho veiem, dins de la mateixa Europa: de cara als refugiats, Alemanya i Àustria ofereixen unes fronteres obertes mentre que la d’Hongria és hermèticament tancada i hostil, i la d’Espanya no acabem de saber-ho. Una frontera política pot ser tan fàcilment transitable com la que separa els estats espanyol i francès.  O com hauria de ser la frontera que delimita les comarques de la Terra Alta (Catalunya) i del Matarranya (Aragó), que passa pel riu Falgars. Un riu “irrisori”, que superes amb una sola gambada. Però, gràcies a la “política separadora” del govern aragonès, esdevé una frontera massissa, que fractura la unitat lingüística i cultural d’una mateixa població que només es diferencia perquè es troba en els marges oposats del riuet. La frontera política, en aquest cas, sí que divideix, i molt! Un tipus de frontera que un estat moderna (com volem que sigui la República Catalana) no promourà mai.

La República Catalana naixerà amb els aires moderns on les fronteres no tenen el pes que arrosseguen els estats nascuts a partir de Renaixement, construïts qua els estat es construïen a base les les guerres veïnals. Naixerà mirant el futur i sabent-se cridada a fondre’s en la Unió dels pobles d’Europa. Una república fraternal, amb la voluntat de mantenir bones relacions amb tots els altres pobles, particularment amb Espanya, amb la que ens uneix el veïnatge, la història i els nombrosíssims vincles familiar que hi tenim.

Que una frontera sigui oberta o tancada depèn molt de la gent. I avui, afortunadament, la gent se sent ciutadana del món sencer.

La meva família catalana d’arrels cordoveses, al santuari d’Araceli, quan els vaig acompanyar a l’Andalusia que conec i estimo

 T E S T I M O N I S

Oliverar andalús

Carta d’Ana Maria González Málaga publicada al diari ARA el 30 d’agost d’enguany

Vaig néixer a Sevilla fa ara 60 anys. Tota la meva família i els meus avantpassats són andalusos i em sento profundament orgullosa de la terra on vaig néixer i de la seva gent.

Tenia 4 anys quan la meva mare, com molts millers més d’emigrants, va decidir traslladar-se a Catalunya per tal que jo tingués un futur millor. Ella va tenir molts dubtes i molta por però es va arriscar. Durant la meva infància observava fets que no entenia però que ningú em va explicar: l’expressió de por d’una nena catalana de l’escola quan li exigien que demanés permís en castellà, la humilitat i la por d’alguns adults catalans quan defensaven la seva llengua o els seus costums o el despotisme d’alguns que volien imposar la forma de fer castellana.

Quan vaig créixer vaig començar a entendre coses. Em vaig inscriure en un curs de català perquè la meva mare em va ensenyar que “el saber no ocupa lugar” i em va sorprendre que mai, mai cap català se’n rigués dels meus errors lingüístics. Més tard vaig començar a treballar en una entitat catalana on se’m van donar les mateixes oportunitats que a tots els empleats malgrat la meva condició de no catalana. Amb els meus amics alternàvem les dues llengües automàticament sense cap problema i vaig acabar d’enamorar-me de la forma de fer catalana quan vaig formar part d’una colla castellera.

Tot i això la independència m’era indiferent. No la creia necessària. Almenys a mi m’ho semblava. Ara, als meus 60 anys, davant l’actual situació, vull transmetre aquí, públicament, des del meu origen castellà i andalús, el meu amor per aquesta terra que és Catalunya i per la seva gent de la que sento que formo part. Vull la independència de Catalunya i no perquè, com insisteixen molts, vulgui separar-me, sinó perquè crec fermament que no es pot trepitjar la història, la cultura, la llengua ni la forma de fer d’un poble. Crec que no és ni sa ni lícit. Quan els nostres fills creixin s’independitzaran i això no vol dir que se’n oblidaran de nosaltres. Més aviat ens continuaran estimant i respectant en la mesura que els ajudem a ser ells mateixos.

Als meus paisans, andalusos o d’altres parts que un dia vàreu arribar a aquesta terra: tornem ara a Catalunya amb el nostre recolzament l’oportunitat que un dia ens va donar. Llegim la història d’aquest país: Ser lliures és el seu dret! Potser correrem riscos, potser haurem de treballar de valent però…no ho van fer per nosaltres els nostres pares? Doncs lluitem per donar als nostres fills un país diferent i, jo n’estic segura, millor.

Des del respecte i l’amor pels meus orígens lluitaré per aquesta la meva Catalunya sigui lliure.

Visca Catalunya!