Per què?

La setmana l’ha marcat l’accident de l’avió que s’ha estavallat als Alps, en què han mort 150 viatgers. Un fet terrible, més en saber que ha estat causat voluntàriament pel copilot. En tocar-nos tan de prop, l’impacta emocional ha estat molt fort. Le colla d’alumnes que tornaven a casa havien passat uns dies d’intercanvi en una escola de Llinars del Vallès, i una cinquantena de viatgers eren catalans. Cal remarcar la resposta de la gent que ha acollit a les seves cases els familiars de les víctimes; també la resposta dels governs alemany, francès, espanyol i, especialment, del català. Un clam unànime: “per què?” La gent no pensa que la vida està sotmesa a molts riscos, igual que la conducta humana.Una tragèdia que posa de manifest la necessitat de reflexionar sobre el sentit de la vida, sobre la seva fragilitat i la vulnerabilitat de la persona humana.

“Dorm / Els espais ocupats” 

Un llibre de Màrius Sampere, presentat per Jordi Valls (que n’és  el prologuista), al Centre Excursionista Puigcastellar. Un llibre en la línea a la que el nostre poeta ens té acostumats, i que Valls retratà perfectament, a part de reivindicar-ne no només la seva pertinença al Barcelonès Nord, sinó a la nostra ciutat. Valls remarcà de la poesia de Sampere els “versos contundents i excitants”, “el llenguatge poderós, irreverent de cap a peus”. De ser “un poeta universal,  únic, incòmode, inclassificable”, per acabar afirmant que és “un dels millors poetes del món”. A mi em subjuga la precisió del seu llenguatge i l’esclat de les imatges, si bé em revolten pel seu pessimisme, que qualificaria de “còsmic”, tan oposat al maragal·lià desig de fer eterna la vida, de tant que ens omple. Això fa que em pregunti –i a ell li he dit molts cops– si la seva iconoclàstia no és la reacció “desesperada” del gran amor que sent per la vida i, al veure-la tan maltractada, s’hirebel·la profundament emprenyat.

Fuga auricular

Moltes persones em pregunten per la salut. El meu aspecte, ho reconec, és saludable, sobretot si es considera l’edat que tinc. Però els recordo que la segona endocarditis que vaig patir ara fa dos anys va lesionar la vàlvula biològica que porto des d’en fa tretze. En la revisió que m’han fet aquesta setmana han comprovat que la lesió ha seguit augmentant. El metge em va dir “tu tranquil, encara pots viure cent anys”, però afegí que si un dia, pujant l’escala m’ofego, vagi “corrents” a l’hospital. Per fer què? “Llavors decidirem i tu tindràs l’última paraula”. Em fa gràcia saber-ho. M’ajuda a adonar-me que sóc al capvespre.

Restaurant Isalba, 2014: Alfons Barrera, Paqui Vida, jo, Eugeni Madueño i, darrere, Agustina Rico

Espai JPS

Amb el Manel Valls vaig anar a l’Ajuntament per signar la recepció de la notificació de l’acord de l’Ajuntament segons el qual a la Sala d’Actes de la nova Biblioteca del Fondo “se la nomenarà formalment Sala Jaume P. Sayrach”. Ja vaig escriure que en principi m’hi havia negat però atenent l’interès dels amics promotors de la nominació, Eugeni Madueño, Alfons Barrrera i Agustina Rico, i de la colla que s’hi adherí, i a les raons que em van donar, vaig prestar-hi el meu assentiment entre divertit (com si es tractés d’un grafit en la paret de la sala) i figurar-me que m’ho mirava des de l’altra cara del mur que ens separa del més enlla. L’acord diu que “el senyor Jaume P. Sayrach , i l’entitat Fòrum-Grama volen cedir a la ciutat una sèrie de materials lligats a la seva trajectòria”, “en motiu del nomenament de la sala”. En veritat el que “dono” té ben poc valor, en canvi per mi en té molt la possibilitat que des de l’espai que creem puguem organitzar activitats a favor del barri  del Fondo. Això sí, que em fa il·lusió.

Museïtzació del Mas Miró

La casa on visqué el pintor Joan Miró es convertirà en la casa de l’artista, que la gent podrá visitar per conèixer millor la figura humana del genial pintor. En assabentar-me’n he pensat que content que estaria en Salvador Cabré, fill de Mont-roig i conegut del pintor, i del desig que tenia que el mas, on va pintar el cèlebre quadre de La masia es convertís en museu. Recordo que un dia ell i jo vam anar a trobar el senyor Miró per concretar la promesa que elpintor li havia fet de pintar els vitralls de la parroquia del Singuerlín. Vam tenir temps de saludar-lo però de seguida un dels personatges que l’acompanyaven se’l va endur i va impedir que converséssim amb ell. Miró ja era molt gran i segur que el tenien com segrestat, per esprémer els seus darrers anys com a pintor. Un somni que el Salvador no va poder celebrar però segur que la notícia de la salvació de la masia l’ha fet molt feliç!

Diumenge de Rams

Sempre torna, el diumenge de Rams! També la Setmana Santa, que tant m’agrada . I ara que la visc des de la  secularitat, diria que la visc amb més profunditat perquè, despullat de la devoció, entro més directament en el seu misteri. El dia de rams, per exemple, què va significar pel Jesús històric? La multitud l’acollí amb entusiasme però ell, que coneixia tan bé l’ànima de la gent, no sabia que el triomf del diumenge eren focs d’encenall? Ho havia advertit als amics que l’acompanyaven: anem a Jerusalem on m’agafaran per matar-me. A mi no em costa imaginar la tristesa que sentiria. Enmig de la gentada que ha pujat a la parròquia Gran per beneir els rams m’he preguntat com s’ho miraria Jesús des del cel, i quina imatge es fa d’ell, la gent que hi acut en massa.

Deixa un comentari | Edita