“Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen,  Déu les vesteix”. Evangeli de sant Mateu [Foto Eugeni Madueño]

Tot dinant amb uns amics el comentari sobre la tragèdia de l’avió estavellat als Alps ens ha dut a parlar de la inconsistent fragilitat de la vida i de la conveniència d’aprofitar al màxim els dies que se’ns donen, per celebrar la vida. Ho he aprofitat per preguntar als amics si el fet de morir, en el supòsit que no hi hagi una vida “mes enllà” d’aquesta, fa que la vida no tingui sentit. Un tema en el que em vaig embrancar uns mesos enrere llegint el llibre del jesuïta Juan Alfaro, De la cuestión del hombre a la cuestión de Dios. Hi sosté que l’existència de Déu és un postulat filosòfic necessari  si no es vol haver d’acceptar que la vida és absurda, perquè la mort la reduiria al no-res. No hi hem aprofundit gaire, però hem estat d’acord en què si vivim una “bona vida” (amb salut i un munt d’anys, i sense problemes econòmics…), haver viscut ja té prou sentit (encara que jo afegiria si a més, arribada l’hora pogués pensar que he estat una bona persona, i obert als altres).

L’argumentació del pare Alfaro la trobo molt raonable, com també penso que el desig del poeta Maragall de que la vida duri sempre, té molta força. No obstant, a mi em basta contemplar la vida i veure el fulgor de la bellesa i de la bondat que brilla per tot, per creure que el més enllà comença aquí. És el pondus eternitatis que suspira en el cor del món, anhelant el triomf definitiu de la vida. Una marca que converteix el present en prefiguraacióde del Futur Absolut i, tot contemplant-ne les reverberacions, podem endevinar el pas  de ‘Amat, com sant Joan de la Creu ho expressà de manera mot bella en el seu Cántico espiritual:

       mil gracias derramando

       [l’Amat] pasó por estos sotos con presura,

       e , yéndolos mirando,

       con sola su figura

       vestidos los dejó de su hermosura.

N o t a: en la pròxima entrega penjaré les glosses que vaig escriue quan llegia el llibre del pare Alfaro.