Fa ja força dies vaig anar amb dos amics vilafranquins, en Jaume Ràfols i la Fina Miralles –actualment residents a Barcelona–, a terres de l’Alt Camp. Concretament vam acostar-nos a la muntanya de Montagut, que tants bons records ens porta als qui hi havíem pujat diverses vegades, des de la vilafranquina casa de colònies de Penyafort (Pontons). En acabat, vam dinar amb la Maura i l’Eduard, a Grabuac, i a la tarda vam completar la trobada en la seva magnífica masia, amb una colla d’amics de Vilafranca, amb els qui acostumo trobar-me al llarg de l’any.

No m’estenc. Podria fer un cant al paisatge que vam trobar ahir, magnífic després de les darreres pluges, i de la llum que feia.  Ho vaig viure amb un dolç sentiment que ajuntava el goig de viure l’excursió, amb el record d’aquells temps, ja llunyans.

FOTOS: 1) Grup de noies de la JIC vilafranquina al cim del Montagut. Al peu, la parròquia. 2) La parròquia, amb la rectoria en ruïnes, abans de l’actual restauració del conjunt. 3) Les juvenils, veient el cementiri. 4) El llac de Montagut a poc més d’un quilòometre de l’església.

Per completar la glossa, afegeixo uns fragments d’una crònica que vaig escriure a la revista Acción, quan feia de vicari a Vilafranca.

Montagut. Fragments de la crònica d’Acció

“La parròquia de Montagut [962 alt.] és un edifici gran. En Ton Massanell m’ha dit que no fa pas molts anys ell i altres amics seus hi havien assistit a missa alguna vegada,  s’hi celebrava missa per Sant Isidre i Sant Jaume. (…) Avui, malgrat el complet abandó, encara imposa, tant per on es troba com per la seva grandiositat. La rectoria, adossada a la façana, ja no és més que un munt de runa. Temps enrere l’església havia estat la parròquia d’una població  disseminada, formada pels masos de la rodalia. [Comptava amb més de 400 feligresos].

A les juvenils els va impressinar sobretot la visita al cementiri.  Un creuria trobar-se en un món llegendari perquè la mort ho allunya tot.  I, malgrat aquesta impressió, ni aquells morts són tan antics, ni la vida fa tant de temps que s’hi apagà.  M’explicava el Ton Massanell que un seu amic hi tenia enterrada, en un dels escassos ninxos encara conservats, una germana i els avis, i li feia pena saber que les tombes eren profanades. Fins que un bon dia van pujar al cementiri i van recollir les restes  dels familiars i, fent un gran clot a terra –dins del mateix cementiri–, les hi dipositaren.

Els camps, en canvi, no han estat abandonats. S’hi cultiva el pelitre, una planteta que fa una petita flor blanca, semlant a les margaridoies, de la qual s’elaboren, a Punta Blava, les pòlvores insecticides.

Pujar al cim (…) no et decep. Com des d’una reduïda plataform , oberta a tota la seva circumferència, s’abraça un ampli paisatge de boscos, d’algun casalot abandonat, de ruïnes de castells… I contemples la xarxa de senderols pulcrament definits pel verd dels camps i dels boscos.

Es veu la serra del Codony, les muntanyes de Brufaganya, les de la Segarra, el Montclar, el congost de Vallespinosa, la serra de Salmella, la de Pades, una llenca de mar, el Montmell, les muntanyes de Font-Rubí i d’Ordal, el Montseny, Montserrat i, molt a prop, el puig de Formigosa. La impressió és de soledat, subratllada pels pocs i petits pobles que es veuen en la llunyania”.

Al cim del Montagut, amb la M. Àngels F. Sala i la Goretti

(*) Posted on 12 juliol 2014, ara a Capvespre, secció Paisatges