Durant un temps per anar d’excursió tots compràvem xiruques. Eren unes botes dures, que et feien força mal. Les vaig emprar per pujar a la Pica d’Estats i és curiós perquè el savi lingüista Coromines n’atribuí el nom al basc, fins que se sabé que era un compost del nom de les dues filles del fabricant.
Una excursió esplèndida aquella. I llarga i fatigosa però d’una gran bellesa. Un cop que agafes el camí, sempre veus al fons la Pica.
L’últim tram en resultà molt dur, pujar és fort. I un cop al cim, amb el camí mig glaçat, era perillós.
Afortunadament vam arribar molt bé.
La vista del cim estant és infinita.
_________________________________________________
Al cim de la Pica d’Estats, en Josep Villegas (esquerra), en Jaume, assegut, amb les seves xiruques, i l’Esteve Vidal. Al fons
Justament ahir la mare parlava se les nostres xiruques, de quan érem petits.
Era de les poques coses, com altres sabates, que no podíem heretar dels germans grans. I és que el peu és una part del cos molt personal: per l’estructura òssia dels malucs, la forma dels dits, l’amplada… I aquelles sabates tan dures de l’època s’adaptaven a un oeu i prou.
Ostres si!!! Les xiruques!! Jo també en vaig dur a le meva època del CAU… i com tot, renovar-se o morir! Aquí podeu veure l’evolució de la marca 🥾😉
Records!!