Van tenir la sort que a la tieta Araceli li agradessin les fotos. I l’any 1940 -tenia 9 anys- em van comprar una Agfa: una capsa de cartó, un estoig simplíssim, però que feia unes fotos magnífiques.
Jo me’n vaig enamorar i em vaig convertir en el filmador familiar. Recordo l’estrena, l’excursió que vam fer a Vilanova i la Geltrú, en la qual vaig veure el riu Llobregat per primer cop. No tenia ni americana, però ja tenia la nostra Agfa.
Avui miro content la foto en pijama que em va fer la tieta. I les altres moltes que tenim.
L’Agfa: una joguina d’una cosa tan seriosa com la memòria.
A la foto de portada, presa el maig de 1941 a Vilanova, es veuen els germans Sayrach i, a la dreta, el Jaume amb la màquina Agfa a les mans
Jaume, bentornat a la normalitat del Capvespre diari, ara amb les gloses sobre els petits objectes que ens acompanyen. Crec que no es fàcil parlar/escriure sobre el que és petit i quotidià, sembla que és dedicar temps i esforç a poca cosa. I no és així. Un amic sempre s’ha fet fotografies amb cada un dels cotxes que ha tingut perquè representen etapes de la seva vida. A la mort del meu pare, enviar al desguaç el vell R-5, amb què tots havíem après a conduir i que encara rodava pel poble, va ser molt trist. A la inversa, el seu bastó m’ha fet companyia arran una caiguda recent.
Bon cap de setmana, Jaume, amb noves gloses i amb noves visites.
subscric les paraules de l’Agustina.
Jaume, tu ens has fet pensar en les petites coses que ens faciliten la vida.
les fem servir quotidianament i les hem adoptat sent apèndixs del nostre cos i poques vegades reben aquest valor que suposen els seus innombrables favors.
i…tenim tantes i tantes coses!