El santoral ajunta les festes de santa Mònica i la de sant Agustí, mare i fill de reconegudíssima fama en l’Església catòlica. Agustí és considerat un dels homes més savis de tots els temps, si bé amb els límits i característiques pròpies de l’època que li tocà viure, entre els segles IV i V, ja a finals de la descomposició de l’Imperi Romà, un temps en el qual la religió acaparava la ciència, si és que a la Teologia se li pot donar aquest nom.

De família força humil, amb el pare –no catòlic de nom Patriç– obsedit en que el fill estudiés  per ocupar un lloc socialment ben considerat, i una mare extraordinàriament creient, totalment imbuïda en la convicció de que fora de l’Església no hi ha salvació. Agustí, que havia viscut una vida molt dissipada, que vivia amb una concubina de la qual tingué un fill, abraçà la doctrina maniquea, condemnada com herètica, mentre que la mare feia els impossibles per la conversió del fill.

És admirable l’amor que la mare sentia pel fill, però avui no deixa de xocar-nos la seva obsessió –pròpia de la seva època– perquè el fill abandonés una doctrina sostinguda per cristians també convençuts, però condemnats d’herètics, que no creien en la doctrina catòlica de que als humans ens és impossible obrar el bé sense la gràcia (o ajut) de Déu. Com si allunyant-lo, Déu desaparegués (que és el que en realitat el dogmatisme acaba produint).

Jo em quedo amb el sant Agustí de quan cercava Déu a les palpentes, en el més enllà de tot!