Som a un pas de la Festa Major de Santa Coloma i en plena festa a Vilafranca del Penedès. Dues festes majors que he comparat sovint per escatir els trets que fan grans, aquestes celebracions. Per començar és bo pensar en l’origen, anys enrere, de la festa que el poble batejava de “major” perquè amb ella es celebrava un any d’activitats i de convivència, honorant el patró o patrona de la població. Era la festa “de la gent”, honoraven el seu sant o santa o la mare de Déu pròpia, la gent es trobava i a l’hora de dinar les famílies es reunien al complet.

En els temps moderns la festa major en molts llocs perd el caire familiar i popular i es va convertint en un espectacle que munta l’Ajuntament. A Santa Coloma va passar això: el dia de la patrona, en ple hivern i en plenes festes nadalenques feia que els estiuejants que començaven a tenir un pes important a la ciutat no hi poguessiin assistir, i aleshores, per a ells, es decidí traslladar-la a finals d’estiu.

La gràcia, per mi, és que la festa major sigui la festa del poble i poso com exemple Vilafranca del Penedès. L’organitzen les colles folklòriques del poble, i l’església, i els castellers. La pregunta és: en una ciutat que en certa manera ha trencat amb el passat i que ha sorgit de les onades migratòries ¿on trobaria el nucli que convertís la seva Festa Major en la veritable festa dels colomencs? Jo defenso que sense oblidar el passat pagès ni la presència evocativa dels ibers del Turó del Pollo, hauria de treballar perquè les expressions folklòriques pròpies de les diferents cultures dels immigrants es convertissin en l’argument principal de la festa, dins del marc català propi de la ciutat.

Però sé que resulta més fàcil llogar cantants famosos i donar protagonisme als bars.