Evocant l’amic Moran, una de les facetes d’ell que destacaria és l’amor per la natura. Amb això, quan li havia de fer un obsequi ho tenia fàcil: regalar-li un llibre d’excursions. El Joan tenia una memòria prodigiosa, i passant moltes estones resseguint els mapes, no li costava gens dir el nom d’un lloc on havíem estat, que en un moment determinat no ens venia a la memòria. Arran d’aquesta afició, el setembre del 1990 vam formar el grup d’amics i amigues que vam batejar com el grup de les excursions del dissabte, que ha durat fins ara. Ara caminant menys, i els més en forma complementant les sortides amb les anomenades dels caminadors.

No cal dir que tantes sortides han creat un munt de fotografies, que són ja dotze àlbums. Fotos dels components del grup però amb un gran protagonisme del paisatge i dels llocs visitats, amb coses tan importants com les poblacions, la natura, les estacions amb neu, amb sol, fins i tot amb pluja. A mi m’agrada contemplar les fotos i fins i tot m’he proposat escollir les millors i fer-ne uns quadern, per tenir-les més a mà.

Veure les fotografies és reviure l’aventura, que és tota sortida, i sentir el goig que suposa comptar amb uns amics i amigues amb qui has compartit ja tantes hores i tantes coses boniques. I si em permeteu la fuga, diré que ara, quan l’edat fa ja un parell d’anys que no em permet pujar una muntanya com encara vaig fer tres anys enrere pel Pirineu, dic en broma -però esperant-ho!- el que em va dir el meu germà Abelard quan estavaja molt malalt: “Al cel faré llargues excursions per les inacabables constel·lacions”.

Caminar és una bella imatge de la vida: fer camí!, un camí que ¿per què hauríem de creure que acaba en el nostre petit planeta?